Publicitat
Publicitat

EL Talp

Els llibres bons es podrien arribar a reproduir, una Karènina amb un Karamàzov

Ganivets, forquilles i culleres

La setmana passada, vaig somiar que anava a una conferència de l'escriptor portuguès António Lobo Antunes. Pujava dalt d'una muntanya, entrava en un edifici immens i m'instal·lava en un auditori força ple, disposada a escoltar un dels meus escriptors preferits. Com a bon somni, el discurs canviava de rumb cada deu minuts, a en Lobo li canviava fins i tot la cara, i només hi havia una cosa certa: ningú no volia que allò s'acabés mai. I, com passa sovint als somnis, l'objecte somiat es va posar a parlar, ell també, dels seus malsons, i a tots ens semblava que sentíem l'angoixa que li suposa a ell el somni recurrent en què el truquen per tornar a la guerra d'Angola, on va lluitar fa més de 40 anys, i que encara viu dins del seu cos, com un senyor espant que hagués penjat una hamaca entre els seus ossos. Se'ns encongia el cor en sentir-lo parlar del càncer que acaba de superar, i com evocava els altres malalts -prínceps i princeses, en deia- que l'havien acompanyat durant la seva estada a l'hospital, i la senyora que s'estava asseguda en una cadira, just a fora la porta, esperant-lo, però que no se'l va arribar a endur. Rèiem amb el repàs dels malsons d'ofici: cada nit somia amb el llibre en què està treballant, que protesta, enfadat per l'abandó, i li diu què és el que hi ha de corregir. Perquè només parlen els llibres bons: els dolents dormen com troncs. Els llibres bons fins i tot es podrien arribar a reproduir entre ells, una Anna Karènina amb un Dimitri Karamàzov, per exemple. De nit, xiuxiuegen mentre l'escriptor insomne passa per davant dels prestatges poblats, de camí cap a la cuina. Ah, si pogués arribar a escriure com si dormís, allò sí que seria escriure! Estirat al llit, tocant la pell de qui l'acompanya, i descobrint que es converteix en paper. Paper per escriure-hi a mà, perquè l'escriptura encara s'assembli una mica al ganxet. Ens va corprendre la història de quan el seu pare li va demanar l'opinió sobre uns contes que havia escrit. Després de llegir-los, es va mirar el pare de fit a fit, va empassar saliva i li va dir que l'escriptura, per ser bona, ha de volar, i que aquells contes eren com granotes arrossegant-se per terra. El pare va estripar tots els contes, i el soroll de l'estrip em va despertar. A la mà, hi duia un paper, jo també. Era un fullet amb el títol de la conferència on volia anar aquella tarda: Ganivets, forquilles i culleres , d'António Lobo Antunes. Encuriosida, vaig començar a pujar cap a la muntanya de Montjuïc.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT