BarcelonaGiulia Valle (San Remo, 1972) passarà el 29 de març pel Festival de Jazz de Terrassa liderant el projecte Líbera. Instal·lada al barri barceloní del Poble-sec des de fa dotze anys, la contrabaixista combina concerts arreu del món amb actuacions al SOW What!, un local del carrer Salvà que es vol convertir en plataforma perquè tant ella com altres músics puguin desenvolupar diversos projectes musicals.
Quines sensacions vas treure dels concerts a San Francisco i Nova York de l’any passat?
M’hi vaig sentir molt ben valorada i crec que són l’inici d’alguna cosa nova. Que Randall Kline, que programa el San Francisco Jazz Festival, o Jeff Levenson, que programa el Blue Note, sortissin abans del concert i diguessin que tenien la sort de poder presentar una de les veus més rellevants del panorama internacional t’aixeca l’ànim i et dóna ales per seguir endavant.
Quins projectes tens previstos?
He muntat un doble trio amb Marco Mezquida i David Xirgu, i amb Albert Bover i Daniel Dominguez. És possible que abans que acabi l’any passem per l’estudi.
¿Recordes per què vas triar el contrabaix?
Un dia em van deixar un baix elèctric i després un contrabaix, i al cap de poc temps vaig començar a estudiar seriosament perquè vaig veure que era el que volia fer. De tota manera, la meva música la faig pensant molt poc en el contrabaix. Penso més en tots els instruments. De fet, escric amb el piano, i ara tinc la intenció d’escriure sense cap instrument, només amb el cap. M’ho va recomanar Jorge Rossy.
¿Has arribat mai a considerar-te una contrabaixista solista?
No t’ho sabria dir. No sé ben bé quin és el meu lloc com a contrabaixista. Lidero una banda des de darrere amb el contrabaix, i la meva feina és transmetre el màxim d’energia. Jo he d’estar endollada al 100% si vull que els altres músics també ho estiguin. Necessito gent que tingui molta confiança en mi i en qui pugui confiar.
¿Ser líder contrabaixista t’ajuda a gestionar els egos dels músics?
Tenint músics tan meravellosos com els que he tingut sempre a prop, seria una estupidesa no deixar que trobessin el seu lloc en la música que proposo. L’ego és una mala bèstia, però n’hi ha d’haver una mica. Per pujar a un escenari has de tenir una mica d’ego i d’inconsciència.
¿La passió és l’element primordial dalt de l’escenari?
Sí. He arribat a plorar tocant o escoltant segons quina música. I estic segura que això el públic ho rep. També és important suar molt. Quan suem molt és bon senyal. Vol dir que hi ha una concentració bestial. Això és el que fa que el públic ho visqui, i pot ser tocant una sola nota.
¿De quina manera influeix l’entorn en la teva música?
Estic bastant desencantada. Fa dotze anys que em vaig instal·lar al Poble-sec, i no m’està agradant això en què s’està convertint el barri. No em sento a gust en molts d’aquests esdeveniments d’artisteig underground. I la resta de Barcelona, que s’ha convertit en un gran parc temàtic per satisfer el turista de torn, tampoc m’inspira absolutament res.
Ets mitòmana?
No. Bé, sí que sóc una malalta de Charles Mingus, del període postromàntic rus i de l’impressionisme.
És curiós connectar els postromàntics russos amb Mingus.
Hi ha una profunditat i una passió. Són grans exemples de passió conduïda tant en el bon sentit com en el mal sentit. Tinc aquest esperit.
