BARCELONA.En una cartellera atapeïda de films previsibles en què el risc no excedeix mai el càlcul, Holy motors és l'altra cara de la moneda: una pel·lícula indefinible i singular com n'hi ha poques. Tretze anys després del relatiu fracàs de Pola X , Leos Carax firma un retorn triomfal -ignorat al palmarès de Canes però celebrat amb unanimitat a Sitges- que, després d'un pròleg oníric protagonitzat pel mateix director, segueix durant una jornada el recorregut en limusina del seu alter ego , Monsieur Oscar (Denis Lavant).
Durant les prop de dues hores de Holy Motors , Carax salta d'un registre a un altre: de la comèdia al noir , del melodrama familiar al musical nostàlgic. En cada segment, Monsieur Oscar adopta una nova identitat i representa una funció diferent. No actua per a ningú. Potser per a ell mateix. "Per què segueixes fent això?, li pregunta Michel Piccoli en un descans del trajecte. "Per la bellesa del gest", contesta. Carax no s'ha pronunciat sobre el significat del film, però en aquest diàleg és inevitable detectar la seva actitud davant la vida i el cinema.
És impossible també passar per alt l'exercici interpretatiu quasi funambulesc que fa Lavant a Holy motors : es posa en la pell d'una bèstia que sembla sortida d'una caverna (Merde, que ja apareixia al film col·lectiu Tokyo! , en què va participar Carax), una captaire geperuda, un especialista en captura de moviment... Lírica, gamberra, sorprenent i profunda, la pel·lícula esdevé una celebració insòlita del cinema i la ficció, alhora que és una melancòlica cavil·lació sobre el pas del temps i les renúncies que implica.
