Jabier Muguruza va presentar al Festival BarnaSants el disc Bikote bat davant d'un centenar de persones i amb l'única ajuda del pianista Mikel Azpiroz. El disc, compost per textos de poetes bascos contemporanis, va ser la columna vertebral d'un recital tan minimalista com clar i transparent. Els arranjaments d'Azpiroz, justos, feien viatjar les paraules com si anessin en un vaixell de paper. Eren paraules pensades, mesurades, dites per qui les ha fet seves i les ha viscut abans de deixar-les anar. Paraules sense estridències que parlaven a cau d'orella i convidaven a resseguir les seves arestes, a perdre's entre els plecs de la llengua que les recitava, a aturar-se en l'espetec de les tes i en el rugit de les erres. De les consonants, en definitiva, que Muguruza clavava com la percussió amb què els poetes han programat els seus versos.
En comptes d'explicar els poemes, Muguruza va tenir l'encert de llegir-ne fragments en castellà. Són textos sorprenentment diàfans, que s'aturen en les petites coses i les carreguen de significat. La parella que calla, el lladre d'ànimes, els petons acabats de fer (com els croissants), les ciutats de nit, la pluja injusta, el paradís que no coneix excepcions... són imatges que habiten en els versos de poetes com Harkaitz Cano, Gerardo Markuleta, Lourdes Oñaederra, Iñaki Irazu i el seu germà Bernardo Atxaga. Amb molta cura, Muguruza va anar afegint algunes notes d'acordió aquí i allà, precises i eloqüents, que aportaven una dosi de simpatia i de distensió, per exemple, als Estralurtarrak (extraterrestres) de Rikardo Arregi Díaz de Heredia, un text aparentment lleuger, però probablement tan seriós com el paradís comme il faut de Bernardo Atxaga.
