MÚSICA
Cultura 12/04/2014

Joan Dausà: “Volia burxar més, ser més cru”

Amb el disc de debut 'Jo mai mai' es va convertir, concert a concert, en un dels fenòmens del 2012 del pop català.

Laura Serra
4 min

BarcelonaJoan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979), amb el disc de debut Jo mai mai, es va convertir, concert a concert, en un dels fenòmens del 2012 del pop català. Amb un Gaudí sota el braç per la banda sonora de Barcelona, nit d’estiu, publica dimarts On seràs demà?

El primer disc va ser un fenomen. Les expectatives són un perill?

Veig el primer disc com si fos un nen a qui li han regalat una bici. Ara ja és un adolescent. La sensació és d’evolució natural del projecte. Per tant, qui va connectar amb aquelles cançons i emocions segurament hi tornarà. Però ampliem el ventall, els registres, deixem més camp a la imaginació i hi ha més potència en la producció musical.

Com ha influït haver fet una gira de 80 concerts en el segon disc?

Molt. Les cançons del primer disc eren petites, delicades, i agafaven cos en el directe. Aquest disc ja conté aquelles sensacions i energia. Al directe hi ha dues coses que ens defineixen: el Joan com a comunicador -perquè hi disfruto i si faig música és per això- i la força de la banda, que agafa protagonisme, malgrat que el grup sigui el meu nom i les històries estiguin en primera persona.

Però els Tipus d’Interès han caigut del nom del grup.

Només del títol. Hi continua havent una banda que ha gravat el disc i n’hi haurà una altra als concerts. Era una picada d’ullet a la gent que m’ajudava, però no s’entenia i era massa llarg. Vam decidir que la marca Joan Dausà ja incloïa a tothom.

Parles de tu com a marca. Sona com si fos un producte prefabricat.

És que, a més d’estudiar a l’Institut del Teatre, vaig estudiar administració i direcció d’empreses! A l’hora de crear és des de la persona, la humanitat, l’emoció, però quan tens el producte l’has de saber vendre. La meva obstinació és entendre’m com a marca per saber els meus punts forts i febles i com poder connectar amb la gent.

Tens un públic molt fidel, que repeteix, que interactua amb tu.

Les xarxes socials hi ajuden, però la clau és l’actitud, sobretot als concerts, de demostrar que per a tu és important que la gent hagi vingut. I això fa que et sentis d’una família. Per això ens vam arriscar a fer un Apolo i un Palau. No tenim tants fans com altres bandes però sí un públic que s’ha fet seu el projecte.

El primer tema arrenca: “Poso un altre gel / per veure el got més ple”. I penses que Joan Dausà s’ha tornat optimista. Però no! Resulta que agafa coratge per suïcidar-se!

Però abans d’impactar amb l’aigua se’n va volant! El primer disc començava dient “M’hauria agradat viure en una masia a l’Empordà amb pins vora el mar” i aquest comença dient “Avui no frenaré”; el narrador salta i quan tothom es pensa que no li ha anat bé, veu la casa, els arbres, la barca... És una declaració d’intencions, sobre fer un pas més, apostar pel que se sent. I acaba bé.

¿Això que fas cançons tristes és una llosa per a tu?

No, em sembla més interessant. Té més capes de profunditat i d’anàlisi que l’alegria. Però en aquest disc, en comptes de la tristesa o la nostàlgia dels personatges, hi ha un treball més d’introspecció. Volia burxar una mica més, ser més cru i dur i alhora més vital. El títol mateix és un cant a la vida, i una autocrítica perquè a mi em costa agafar-me a l’ara mateix. La pregunta “On seràs demà?”evidencia que no tenim resposta. Demà potser no hi som.

Com es viu l’èxit del teu projecte?

Tranquil·lament, però és cert que l’èxit ha fet que descobreixi que això és el que vull fer. Crec que he trobat la línia definitiva com a comunicador.

Quan has compost el disc? Com t’hem d’imaginar amb el piano?

Com un fuster a qui li encarreguen dues taules per demà passat. He descobert que funciono per encàrrec. Quan sé que toca fer les cançons, les faig. No componc des d’una emoció. Em poso al piano, i estiro el fil de la primera imatge o text que em suggereix alguna cosa. És molt més artesanal. Amb la pel·lícula havia de fer 5 o 6 temes en 15 dies i ho vaig fer. I m’ha influït més tot el que m’ha passat que el que he escoltat.

Inevitablement, el Jo mai mai t’acompanyarà tota la carrera.

Hi serà sempre, ens l’estimarem i ens ha fet feliços. Però ara tenim un més bon equip i el disc té cos, cada cançó té pes. Per això no volíem presentar un videoclip i un single, sinó un videoàlbum [vegeu el codi QR].

I has fet una segona part de Jo mai mai encoberta: Epíleg.

Si la primera cançó enllaça amb el disc anterior, l’última lliga amb Jo mai mai. Continua el debat obert de si acaben junts o no, però hi ha 10 segons més de conversa! I és una producció vital i alegre... El disc pretén dir: “Ei, acabem-ho junts”.

stats