Juanjo Sáez mira el costat positiu de la vida

BarcelonaDesprés de superar un tràngol familiar tan dur com la mort dels pares i l’àvia en només dos anys, una situació traumàtica que va explicar ara fa un any amb la publicació del llibre Crisis (de ansiedad), un recull de vinyetes amargues i crítiques que retrataven l’austeritat, les privatitzacions, les retallades, les penúries dels treballadors, l’abisme de la pobresa i altres drames quotidians, Juanjo Sáez descobreix una nova faceta d’ell mateix: l’optimista, l’alegre, la festiva. Busco una novia és el provocador títol de l’exposició que acaba d’inaugurar a la galeria d’art La Plataforma, al Poblenou de Barcelona. Hi exposa fins a 155 dibuixos de tota la seva trajectòria, alguns d’inèdits i alguns que han format part de projectes editorials anteriors, començant pels dibuixos que feia per a fanzines alternatius fa més de 20 anys, abans fins i tot de dedicar-se professionalment a la il·lustració.

El responsable de bussejar en tota la seva obra -fins i tot en els dibuixos i textos surrealistes que l’hiperactiu Sáez fa quan està parlant per telèfon- ha sigut Gabriel Bravo, l’editor de Morsa i que va ser el seu primer editor, ara fa 14 anys, quan li va publicar Buenos tiempos para la muerte, que acabaria convertint-se en el bestseller del segell. Conèixer tan bé tota la producció de l’autor -que va des de llibres com Yo, otro libro egocéntrico fins a la sèrie Arròs covat o les col·laboracions en premsa com la secció que publica cada cap de setmana a l’ARA, Ara que no s’ofengui ningú - li ha servit per seleccionar obres que sorprendran fins i tot el públic més fan. “Hi ha coses que ni jo me’n recordava -reconeix l’autor amb pudor-. Coses molt personals, fins i tot una carta d’amor ja no sé ni a qui. Coses molt íntimes i personals”.

Buscar per tots els racons de casa

“ Busco una novia és un acudit”, avisa Sáez, que es defineix com a “home caucàsic, solter, 42 anys, heterosexual, sa, ordenat, pelut i prim amb un ampli recorregut”. “Sempre treballo el tema autobiogràfic, la identitat, l’ego, i és una altra volta de cargol a tot això. Una ironia per riure’m de mi mateix i posar-me en ridícul. Els que segueixen la meva feina ho entendran. És una manera de dir: «Aquest sóc jo»”, explica.

El que relliga la mostra no és el fil argumental amorós, malgrat que les relacions de parella, el sexe i les noies (incloent-hi la seva mare) hi apareixen, sinó que el criteri de selecció s’ha basat a “abandonar la mort i centrar-nos en la vida”, diu Bravo, i a buscar il·lustracions on no hi hagi text o bé aquest element tingui un pes secundari o tangencial. Les vinyetes sobre la situació política actual, per tant, n’han quedat fora i en canvi s’hi pot trobar material que tenia oblidat en calaixos, com dibuixos infantils d’animalons fets per a un conte que mai va veure la llum o una vinyeta que no va acabar entrant a Viviendo del cuento. “He buscat per tots els racons de la casa”, admet el comissari. Sáez té un ritme de producció molt elevat i, tot i que no hi posi un ordre gaire rígid, guarda estrictament tots els seus materials de treball, incloent-hi els esbossos que fa per a feines tan diferents com la publicitat (ha treballat en campanyes per a Nike, Estrella Damm i Diesel) o els contes. Al seu estudi hi pot haver més d’un milió de dibuixos, que Bravo ha revisat de dalt a baix, ha classificat i ha seleccionat per a l’exposició que es podrà veure fins a l’1 de desembre.

“La seva ironia, els seus temes, la seva intenció, els seus tòpics, hi apareixen, però no estan relacionats amb el fet de riure’s dels altres, amb la tristesa o la crisi”, explica el comissari. “Un altre dia en farem una amb les vinyetes polítiques”, avisa Bravo.