Krystian Lupa tira una “bomba atòmica” a la burgesia

Barcelona“Krystian Lupa ens ha ensenyat Thomas Bernhard d’una manera diferent. Converteix les seves obres en bombes atòmiques”, assegurava ahir el director del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer. La versió que el director teatral polonès ha fet de Tala, una de les novel·les més polèmiques de Bernhard, es podrà veure aquest divendres i dissabte a El Canal de Salt. Molt pocs l’han vist: es va estrenar el 18 d’octubre passat, només fa deu dies, a Polònia.

L’obra de Thomas Bernhard té apunts autobiogràfics: narra el retorn a Viena d’un escriptor que es retroba amb els seus amics de joventut, uns artistes que han renunciat a la seva independència. El motiu és l’enterrament d’una amiga, actriu i ballarina, que s’ha suïcidat. Tala té tants elements reals que quan es va publicar, Bernhard va ser demandat per difamació. El protagonista, l’alter ego de Bernhard, es diu Thomas. L’actriu que després de caure en l’alcoholisme decideix suïcidar-se, Joana Tala, és en realitat la coreògrafa Joana Thul. I l’aristòcrata Auerberger és el compositor Gerhard Lampersberg.

“ Tala mostra un grup artístic que es mou a l’entorn de Lampersberg, que n’és com el guru. Bernhard en va formar part en els seus inicis. Quan els retroba s’adona que són cadàvers artístics. S’han prostituït. Tenen unes relacions no gaire correctes amb el món polític”, assenyala Lupa. El dramaturg polonès reconeix que té una relació molt intensa amb Bernhard: “M’ha contagiat. És com una malaltia. Llegint Bernhard tinc la sensació que són vivències pròpies. M’és molt difícil escapar de les seves urpes. Sóc la seva víctima, el seu presoner”, assegura somrient. Amb ell ha tingut experiències peculiars: “Vaig llegir Extinció un parell de vegades i vaig pensar que ja ho sabia tot. Però a la tercera lectura vaig veure coses noves. I vaig pensar que quan tornava el llibre a la biblioteca, Bernhard hi afegia més detalls”.

No és la primera vegada que Lupa porta el seu treball a Catalunya. Va desembarcar al Grec el 2002, precisament amb Extinció, una obra de 7 hores i 24 actors. Tres anys més tard, hi portava Els germans Karamàzov i l’any següent Ritter, Dene, Voss. Al Temporada Alta també s’han vist El forn de calç, Les presidentes, Persona: Marilyn i Waiting Room. Tala, com la majoria de les seves obres, no és convencional ni en el contingut ni en el format. Dura quatre hores. “No puc explicar la transformació d’una persona amb menys temps”, argumenta. Confia, però, en el públic català. “No sé per què les meves obres no funcionen ni a Alemanya ni a Àustria. Però sí a França i Rússia. Quan vaig estrenar a Barcelona Extinció -diu-, tenia por de com ho rebria el públic, però vaig tenir un impacte eufòric. El sentit de l’humor i de l’absurd del públic català és especial. Accepta bé tot el que és experimental i arriscat”.