Mentre esmorzava el cafè i les torrades que en Carles havia preparat per a ella abans d'anar-se'n a treballar, la Sara va obrir la llibreta per consultar les seves notes. Avui havia de portar els alumnes de la facultat a dibuixar el campanar de l'església. Va mirar per la finestra: feia un sol net d'abril, segurament no tindrien fred. Però per si un cas va agafar una caçadora.
Quan va arribar a classe va tenir la sensació d'entrar en un jardí. La seva taula de professora estava coberta de rams de flors. Segurament els alumnes els haurien comprat per pintar-los, va pensar la Sara decidint que, si així ho volien, ja anirien un altre dia a dibuixar el campanar. Però avui, a classe, se sentia un bellugueig que la Sara no entenia. Tot eren rostres expectants que de cop van començar a cridar. Al començament no captava què deien als alumnes i només al cap d'uns segons va poder distingir-ho:
–Per molts anys! Bon aniversari, Sara! –exclamaven tots alhora i alguns s'acostaven per fer-li petons.
No entenia res. Quin aniversari? Qui era que feia anys? Per què s'adreçaven a ella? El seu era a l'octubre i ara estaven a l'abril.
–Em feliciteu a mi? És una equivocació, jo vaig néixer a...
Però la van interrompre cantant "Aniversari feliç".
–Com ho heu esbrinat? Qui ha trobat que avui és el meu aniversari? –va dir quan van haver acabat, i tot seguit es va adonar que amb la manera maldestra de formular la pregunta acabava d'admetre que potser sí que avui feia anys.
–Doncs la Montse ho ha trobat a la teva pàgina de Facebook, on si no? –va contestar el Pere.
–Cooom? –De sobte, com un llampec, va recordar que, per tal de protegir la seva intimitat, havia introduït al Facebook una data de naixement fictícia. La Sara va treure el mòbil de la bossa, va clicar sobre l'app de Facebook i es va posar a buscar. Aquí... el seu nom i la data de naixement... el 25 d'abril. I avui era el 25 d'abril.
–Però escolteu, us he de dir alguna cosa...
–Vinga va, obre els regals –la van interrompre.
–Jo no...
–Que no t'agraden les flors que t'hem comprat?
Què havia de fer? Confessar la data del seu veritable aniversari? Seria més còmode per ella, i més honest. Però als ulls dels alumnes passaria per una mentidera. Posar una data falsa al Facebook! Qui se'n podria refiar d'ella, a partir d'ara? I a més tindrien la desil·lusió d'haver triat, buscat i comprat els regals en va. No, no podia donar-los aquest disgust. No tenia cap més remei que continuar el joc. I més endavant ja tindria temps d'aclarir-ho.
S'esforçava perquè el seu somriure semblés natural. Va destapar una de les ampolles, de la cuina van portar unes quantes copes i gots i va repartir el cava entre tots. Van brindar pel seu aniversari. Per deixar de sentir-se com una enredaire, la Sara intentava convènce's que avui era el seu aniversari. Però no se'n sortia, continuava pensant que no feia més que generar embolics. Va obrir una capsa de bombons perquè tothom n'agafés. Una altra caixa més gran, la de les galetes cobertes amb xocolata, se la van emportar per menjar-se-les mentre dibuixaven l'església. Al final del dia, la Montse va carregar el seu cotxe amb tots aquells rams i regals i va portar la Sara a casa.
Al menjador, la Sara va fer uns arranjaments florals. Els regals que encara estaven embolicats, els va deixar per mirar-se'ls més tard. Va sortir a comprar un parell de cosetes per sopar i mentre caminava, reflexionava sobre la seva situació. Constatava l'estima que li havien manifestat els alumnes, però el seu desconcert era cada vegada més fort.
Quan va tornar a casa, en Carles la va rebre amb un ram de roses vermelles ficades en un gerro sobre la tauleta del cafè; al costat hi havia una ampolla de "Moët et Chandon"; l'ampolla estava coberta de petites gotes. La Sara es va posar vermella i es va ennuegar quan intentava dir-li a en Carles que no era el seu aniversari.
La va interrompre:
–Quan he arribat a casa i he vist tots aquests regals, no entenia com me'n podia haver oblidat. Aleshores he fet un cop d'ull a la teva pàgina de Facebook i he descobert que avui és el teu aniversari.
–Però Carles, no te'n recordes? Si el meu aniversari cau a...
–Per molts anys, amor meu. Vés a canviar-te, d'aquí una hora vindran el Josep i la Cristina per a la festa. Com que és el primer aniversari teu que passem junts, l'hem de celebrar com cal. No pateixis, ells portaran el sopar, ja està tot arreglat.
En veure que qualsevol protesta seria inútil, la Sara va entrar a la cambra de bany. Mentre es dutxava pensava que, a vegades, per comoditat li agradava recolzar-se en l'opinió del seu company. Ara també es deia: i si al capdavall és ell qui té raó?
Dutxada i perfumada, es posava un vestit negre i un fulard de color taronja. Havia deixat de fer-se preguntes inútils: hi haurà una festa i s'ho passaran bé. I prou. I mentre es pintava els llavis del color del fulard, s'adonava que la festa del seu aniversari li feia molta il·lusió.
