L’Orquestra Plateria comença el gran comiat

BarcelonaPer explicar l’Orquestra Plateria s’ha de parlar de festa major i de música afrollatina, del contrapunt lúdic que va acompanyar moltes reivindicacions de la Transició i també d’aquella sala Zeleste del carrer Argenteria on va néixer aquesta “ orquesta de plata y oro ”. Així va descriure Gato Pérez una formació muntada el 1974 per celebrar una festa de Cap d’Any a Zeleste. 40 anys després, la Plateria s’acomiada amb una gira que comença aquest dimarts a la plaça de Catalunya de Barcelona, dins de les Festes de la Mercè.

“Ja fa temps que vivim això de la crisi, però els dos últims anys han sigut nefastos”, diu el cantant Manel Joseph, l’únic que s’ha mantingut a l’orquestra des d’aquell concert a Zeleste. Fa sis mesos van rebre una proposta per celebrar el 40è aniversari de la Plateria, i Joseph va trobar que era l’oportunitat de plegar “d’una manera digna dalt de l’escenari”. Ho faran amb un repertori antològic i la participació de músics que han passat per diferents etapes de la formació, com ara la cantant Eva Gomariz i el bateria Javier Crespo, i amb Carles Flavià com a mestre de cerimònies d’un espectacle que també passarà per teatres.

Tot i néixer sense més pretensions que animar un Cap d’Any al centre neuràlgic de l’underground barceloní a partir d’una idea de Jaume Sisa, Albert Batiste i el Gato Pérez, la Plateria de seguida es va convertir en alguna cosa més. “A petició del públic, vam tornar a actuar a Zeleste el dia de Reis del 1975, i aquell mateix any vam tocar al primer Canet Rock, que d’alguna manera va ser la nostra epifania. Hi havia 25.000 persones i vam muntar una conga brutal a l'escenari”, recorda. Eren temps de recuperació de llibertats i de reivindicacions veïnals. “Érem, diguem-ne, una orquestra barateta, que tocava totes les hores del món i que s’entregava a tota meva de causes reivindicatives, i això va ser el que ens va fer sortir al carrer. I, de mica en mica, el boca-orella va fer la seva feina. Molts estudiants que ens veien a Barcelona després, quan anaven al poble, exigien a la comissió de festes que portés aquells paios de Barcelona que eren tan brutals. I aquells senyors, encara que no els agradés el que fèiem, havien d’acceptar perquè omplíem l’envelat”, explica Joseph.

En la història de la Plateria, una formació que aplegava músics de jazz i de rock, i que al principi també feia versions de Bod Dylan i Frank Zappa, va ser fonamental inaugurar els dijous de ball al Salón Diana del carrer Sant Pau de Barcelona. "Allò va ser la nostra alternativa davant la modernitat. Teníem aquest doble vessant: per una banda la reivindicació popular i per l'altra manifestacions culturals de gent moderna, escoles de disseny, performances; encaixàvem en qualsevol lloc", diu el cantant.

P { margin-bottom: 0.21cm; } A vegades considerada una intrusa en el món de les orquestres de ball –"deien: «on van aquests peluts drogats que no saben ni tocar com déu mana un tango»"–, la Plateria va saber trobar la seva personalitat. “Primer vam recuperar la música afrollatina dels anys 40 i 50, Machín, Pérez Prado.., el que ballaven els nostres pares. I després, seguint el fil afrollatí, el que feia la Fania a Nova York”, diu Joseph, l’home que va popularitzar aquí cançons de Rubén Blades com Pedro Navaja i Ligia Elena. Aquells músics que venien del pop i del jazz "van trobar en la música afrollatina un refugi, una nova manera de barrejar-hi el seu jazz i la seva inquietud musical". Això va ser cap a finals dels 70, i va coincidir amb canvis en l'orquestra. Hi van entrar músics com el Víctor Ammann, que "entenia molt bé aquesta música perquè venia de l'Orquestra Mirasol, on ja havien fet coses llatines". I també el Quino Béjar i el Jordi Vilella, que havia estat amb el Gato Pérez.

Al llarg de tots aquests anys, la tria del repertori ha sigut acurada i molt personal. “Hem procurat que el repertori ens agradés a nosaltres i també a la gent, però sense fer el més obvi. Sempre hem buscat que les cançons tinguessin un interès musical per nosaltres i que fessin ballar igual. Per exemple, si fem una ranxera, agafem un narcorrido de Los Tigres del Norte. Però no hem fet mai els èxits del moment. Tinc el gran honor de no haver cantat mai una cançó de David Bisbal”, diu Joseph.