ENVIAT ESPECIAL A CANESNo ha importat que ja tingués una Palma d'Or al currículum, guanyada ara fa tres anys amb La cinta blanca . Michael Haneke es va unir ahir a un exclusiu club format per Francis Ford Coppola, Billie August, Emir Kusturica i Luc i Jean-Pierre Dardenne: el dels cineastes que han guanyat dues Palmes d'Or.
L'austríac es va proclamar vencedor del Festival de Canes en una de les edicions més fluixes que es recorden. El jurat presidit per l'italià Nanni Moretti va premiar el canvi de registre del director cap a un cinema més humanista, deixant sense arguments els crítics que l'acusen de fredor i misantropia. Amour és un exercici de senzillesa i rigor impressionant que no es permet ni un sol èmfasi, ni una gota de sentimentalisme. Això encara fa més esfereïdora la història d'un matrimoni octogenari, culte i sensible a partir del moment en què ella es queda mig paralitzada per un atac i comença una degradació física que la converteix en un ésser desvalgut i gemegant, davant la mirada trencada del marit, que assisteix impotent al dolor infinit de l'esposa.
El premi a Amour deixava fora del palmarès els seus protagonistes, Emmanuelle Riva i Jean-Louis Trintignant, aquest últim especialment commovedor. En comptes d'ell, el millor actor ha estat Mads Mikkelsen, l'actor danès més internacional (era el dolent de Casino Royale ), protagonista dels primers films de Nicolas Winding Refn. L'actor és l'únic que es pot rescatar de la inversemblant i manipuladora The hunt , una nova incursió de Thomas Vinterberg en el territori de l'abús sexual després de Celebració , en què Mikkelsen interpreta un professor acusat injustament de pederasta.
L'altre premi d'interpretació va ser atorgat ex aequo a les protagonistes de Beyond the hills , de Cristian Mungiu, que no ha fet prou mèrits per repetir la Palma d'Or de Quatre mesos, tres setmanes i dos dies però que marxa de Canes també amb el premi al millor guió, prou recompensa per a una allargada història d'amistat i amor malaltís ambientada en un monestir que en el tram final flirteja amb el cinema de terror.
La mà de Moretti es pot entreveure en el Gran Premi per a Reality , de l'italià Matteo Garrone, la sorpresa del palmarès, una pel·lícula que s'alimenta dels grans referents de la comèdia italiana per retratar la fascinació per la celebritat via Gran Hermano . Garrone repeteix guardó -ja se'l va endur per Gomorra el 2008- amb una cinta inferior en intencions i resultats, com també ho fa el mexicà Carlos Reygadas, millor director per l'hermètic artefacte Post tenebras lux , un premi que ja va guanyar el 2007 amb Luz silenciosa . I el Premi del Jurat -el tercer en importància- va ser per a la populista comèdia de Ken Loach The angels' share, en què uns marginats de Glasgow es redimeixen del seu destí robant whisky de malta. Molesta que, davant l'actual crisi financera, el cineasta social per excel·lència converteixi en herois de la seva pel·lícula uns lladres.
El del 2012 serà recordat com un Canes menor i sense revelacions, mancat d'obres mestres inapel·lables i amb una irregular collita de cinema nord-americà: tant el relat d'iniciació a l'edat adulta que Jeff Nichols posa en escena a Mud com Lawless , el noir de John Hillcoat a l'Amèrica de la llei seca, van passar de puntetes per la competició oficial, i el drama del sud The paperboy ha estat considerat unànimement el punt més baix del festival. Fins i tot l'adaptació del mític A la carretera de Kerouac va naufragar.
A l'altura de les expectatives del festival -sempre estratosfèriques- només hi han estat els grans mestres: Alain Resnais i el seu homenatge al teatre i als actors, Vous n'avez encore rien vu ; Michael Haneke i el seu Amour ; la millor versió d'Abbas Kiarostami a l'exercici sense regles Like someone in love , i la misteriosa lliçó de cinema de Leos Carax a Holy motors . A excepció de Haneke, tots se'n tornen a casa sense premi.
