L'autoretrat de Serrat en 50 cançons

BarcelonaJoan Manuel Serrat publica aquest dimarts una capsa amb quatre CD que ha titulat 'Antología desordenada'. Són 50 cançons aplegades per commemorar que el 18 de febrer del 2015 farà cinquanta anys del seu debut artístic al programa 'Ràdio Scope', de Ràdio Barcelona.

Era el 1965, i Serrat, nascut a Barcelona el 1943, de seguida va entrar als Setze Jutges i va enregistrar el seu primer EP amb les cançons 'Una guitarra', 'Ella em deixa', 'La mort de l'avi' i 'El mocador', que no ha inclòs a l'antologia. Sí que hi són bona part de les composicions més populars del Noi del Poble-sec escampades pels quatre discos; algunes, cantades en solitari, altres, 31, en duos amb artistes de tota mena, d'Estopa i Rubén Blades a Pablo Alborán i Sílvia Pérez Cruz. "Pràcticament tot són noves gravacions. He revisat arranjaments i sobretot he fet les cançons de manera molt enriquida", explicava Serrat fa uns dies.

Ja ho diu el títol: Antología desordenada. Per tant, no hi ha ni ordre cronològic ni temàtic en una selecció feta per ell mateix. "Cadascú tindrà la seva, i aquesta és la meva", assegura Serrat. Tanmateix, d'aquest autoretrat musical se'n pot deduir com és Serrat vist per Serrat.

El cantautor de la intimitat

L'antologia comença amb 'Cançó de bressol', una de les peces que va incloure al primer LP, 'Ara que tinc vint anys' (1967). I acaba amb 'Paraules d'amor', una de les joies de 'Com ho fa el vent' (1968), que ara ha tornat a enregistrar per cantar-la amb Pablo Alborán. Són dues cançons íntimes i amarades de nostàlgia, un sentiment que ja era molt present en el Serrat més jove i que l'ha acompanyat al llarg de la seva trajectòria.

L'hereu de la cançó tradicional

D'aquells primers anys, Serrat en recupera també composicions com 'Cançó de matinada', que va arribar a ser número u de vendes a Espanya el 1967, i 'Me'n vaig a peu', actualitzacions d'estructures i temàtiques del cançoner tradicional català, també tocades per la influència la cançó francesa. En canvi, l'antologia no inclou cap de les versions que va interpretar a l'LP Cançons tradicionals (1968), algunes tan poderoses com 'El testament d'Amèlia', 'El ball de la civada' o 'La cançó del lladre'.

El retratista sensible (i cruel)

En una selecció serratiana no hi podia faltar 'La tieta', retrat sensible, profundament emotiu de la soledat, i demostració del talent líric del jove Serrat. També hi ha altres cançons sobre l'univers femení, una de les seves especialitats, com ara 'Penélope', amarada de tristesa; l'enyor de 'Lucía' i 'Helena', o la 'Princesa' de barri que va descriure al disc 'Sombras de la China' (1998). I, esclar, 'Señora', una de les composicions més cruels de Serrat, gairebé una ganivetada, una crònica d'una batalla entre generacions on el gendre pelut humilia la sogra, tot i que al final sembla que busqui certa conciliació. En l'antologia, Serrat canta sol 'La tieta', 'Helena' i 'Princesa', però comparteix 'Penélope' amb Gino Paoli, 'Lucía' amb Silvio Rodríguez i 'Señora' amb Dani Martín (ex Canto del Loco). Potser perquè és una cançó escrita des del despit, s'ha estimat més no incloure 'Conillet de vellut' a la selecció. I algú hi pot trobar a faltar declaracions d'amor com 'Tu nombre me sabe a yerba', una de les peces de l'àlbum 'La paloma' (1969), del qual no recull cap cançó a l'antologia.

La veu dels poetes

Encara en ple franquisme i quan reivindicar segons quins poetes no era fàcil, Serrat es va convertir en la veu d'Antonio Machado i Miguel Hernández. Del primer n'ha seleccionat 'La saeta', ara cantada amb Carmen Linares, i la versió de 'Cantares' que va compartir amb Miguel Ríos; i en deixa fora altres com 'Españolito' i 'Las moscas'. De l'antologia sobre Miguel Hernández que va publicar el 1972 recupera 'Para la libertad', que ara canta a duo amb Rubén Blades, i el tema titular del disc 'Hijo de la luz y de la sombra' (2010). Fora de la selecció ha quedat 'Vencidos', de León Felipe, un poema premonitori de la derrota republicana, i 'Epitafio para Joaquín Pasos', del poeta nicaragüenc Ernesto Cardenal. De fet, tret de 'Para la libertad' i 'Algo personal' –que canta amb Calle 13–, el Serrat més obertament polític té poca presència en aquest autoretrat. Pel que fa als poetes catalans, recorda el Salvat-Papasseit de 'Res no es mesquí', però no de Foix, Carner, Sagarra, Vergés, Palau i Fabre i Pere Quart, als quals també va posar música.

El pintor de paisatges

El Serrat pintor d'emocions vinculades al paisatge apareix al llarg de l'antologia amb peces com, òbviament, 'Mediterráneo', cantada ara amb Lolita, i 'Pueblo blanco'. També amb 'El meu carrer', amb Miguel Poveda; 'Pare', cançó ecologista encara corprenedora, i 'Plany al mar', amb Sílvia Pérez Cruz, un altre cant contra els estralls de contaminació en aquell Mediterrani que abans havia elogiat. A més a més, rescata la mirada crítica de 'Barcelona i jo', del disc 'Material sensible' (1989), però deixa fora 'Qué bonito es Badalona'.

El costumisme democràtic

Els discos de principis dels anys 80 tenen una representació molt rellevant a 'Antología desordenada'. Sobretot 'En tránsito' (1981), l'àlbum de cançons com 'Esos locos bajitos', 'Las malas compañías', ara amb Les Luthiers; 'No hago otra cosa que pensar en ti', que agafa una nova dimensió en el duet amb Paquita la del Barrio, i 'Hoy puede ser un gran día', que recupera del disc 'El gusto es nuestro' (1996), que va fer amb Ana Belén, Miguel Ríos i Víctor Manuel, veus emblemàtiques de la Transició. Al costat d'aquestes peces també hi ha la nostàlgia lluminosa de 'Temps era temps', que ara interpreta amb Quico Pi de la Serra, l'optimisme de 'De vez en cuando la vida', i la pulsió utòpica de 'Seria fantàstic', composicions d'un Serrat que ja feia vint anys que tenia vint anys i que somreia en els primers anys de govern del PSOE. Curiosament, l'antologia no fa cap menció de 'Bienaventurados' (1987), un disc amb petites però significatives crítiques a l'Església i a les dictadures.

La sensibilitat llatinoamericana

La relació de Serrat amb Mèxic, Xile, l'Uruguai i l'Argentina és un fil que recorre bona part d'aquests quatre CD. Ell, que tanta influència va recollir de la cançó llatinoamericana, sobretot de la de Violeta Parra, recupera un enregistrament amb Mercedes Sosa d''Aquellas pequeñas cosas'. I, amb amb Resaca Sudaca, canta ara 'Fiesta', la cançó que la censura franquista va mutilar el 1970, però que sí que es va poder publicar en la versió original en alguns països de l'Amèrica llatina. Serrat, que va donar suport a Salvador Allende i va ser prohibit per Augusto Pinochet, va trobar en el poeta Mario Benedetti la inspiració poètica per al disc 'El sur también existe' (1985), del qual repesca la cançó titular. Altres testimonis de la seva connexió amb Amèrica són col·laboracions com 'Te guste o no', amb Pablo Milanés, la versió en portuguès de 'Sinceramente tuyo', que canta amb Maria Bethânia, i 'Hoy por ti, mañana por mí', una peça a mitges amb Joaquín Sabina que interpreta amb Tania Libertad.

L'artista amb influència

D'alguna manera, 'Antología desordenada' també funciona com a petit catàleg de la influència que la poètica musical de Serrat ha exercit en altres artistes. Així es poden interpretar, per exemple, els duos que ha enregistrat amb Estopa ('Me'n vaig a peu') i Alejandro Sanz ('Romance de Curro el Palmo'), i els que va fer amb Noa ('Es caprichoso el azar') i Sole Giménez ('Pendiente de ti').

L'amic dels seus amics

Serrat no oblida els amics, i en aquests quatre discos inclou cançons compartides amb Luis Eduardo Aute ('Y el amor'), Andreu Buenafuente ('Per què la gent s'avorreix tant') i Ricard Miralles, músic i arranjador fonamental en la carrera del Noi del Poble-sec ja des dels temps de la Nova Cançó i amb el qual també va col·laborar al disc Serrat simfònic (2003). D'aquest àlbum amb l'OBC, l'antologia en recupera els enregistraments de 'Bendita música' i 'El carrusel del furo'. No hi falta la col·laboració amb Joaquín Sabina ('Me gusta todo de ti'), amb qui ha compartit tres discos en els últims anys. I també té un mà a mà amb Ana Belén: 'Ja tens l'amor', una de les dues composicions de 'Mô' (2006) que hi ha a l'antologia. Dels últims treballs de Serrat, el quàdruple CD passa de puntetes per 'Versos en la boca' (2002), tot i que inclou 'Sin piedad', amb Mina, i oblida 'Tarres Serrat. Cansiones' (2000).