Leiva: “Busco un equilibri entre la sinceritat emocional i el respecte”

José Miguel Conejo (Madrid, 1980), més conegut com a Leiva, va tancar l’etapa amb el duo Pereza debutant en solitari amb Diciembre (2012). Ara aquest músic, que reconeix que Honestidad brutal, d’Andrés Calamaro, és el disc en castellà que més vegades ha escoltat, hi torna amb Pólvora (Sony, 2014).

A qui li cantes en aquest disc?

No és un disc que estigui escrit per a algú. No vaig començar-lo pensant que seria conceptual, però al final les cançons m’han explicat que estic parlant d’un vertigen molt gran, que té a veure amb la solitud.

Què o qui ha contribuït a modelar musicalment el Leiva del 2014?

Els discos que he comprat, els músics de la banda i les sessions de gravació que he fet amb artistes com ara Quique González, Ariel Rot i Xoel López. El meu aprenentatge ha sigut tocar amb gent, veure les maneres dels altres i escoltar música. La música que escoltes l’any que compons té molt a veure amb el disc que fas. Per exemple, haver escoltat Civilians, de Joe Henry, és com haver fet un màster. I l’últim de Robbie Robertson també ha estat a la taula de so durant l’enregistrament.

¿De quina manera influeix Madrid en la teva música?

Quan vinc a Barcelona m’adono de la meva condició de madrileny més que mai. Em fan saber que les meves cançons tenen molt a veure amb Madrid, però jo no me n’adono. De tota manera, crec a Pólvora les fotografies de Madrid estan menys presents.

Parles de “vicis magnífics” i “drogues delicades”. ¿Existeixen?

Sí. En la meva vida han existit i han deixat d’existir i han tornat a existir. No utilitzo les drogues com un recurs literari recurrent del rock, sinó com una cosa que de vegades em condiciona. En el meu cas, negativament. Fa poc vaig tenir un episodi amb una droga que em va deixar a l’hospital amb una intoxicació forta. Tanmateix, sóc menys drogata en potència del que es pugui pensar, però els versos d’aquest disc relacionats amb això són reals.

Dediques el disc a la mare i a la teva germana, però ¿tens present el punt de vista femení quan escrius una cançó?

No considero que en els meus textos la figura de la dona tingui un halo de ressentiment. I, si n’hi ha, és amb una dona en concret. Intento buscar un equilibri entre la sinceritat emocional i el respecte. Potser de vegades l’honestedat amb el sentiment que tinc se m’escapa de les mans.

A la web expliques que vas tenir una decepció molt gran amb un músic. ¿Amb qui?

Sempre parlem de coses que es fan fora: Rick Rubin treballant amb Johnny Cash o Tom Petty produint Roy Orbison. Vaig fer un disc amb Johnny Burning, que em semblava un paio a reivindicar perquè té molt a veure amb la història del rock a Espanya. Jo hi vaig posar tota la il·lusió, però ell estava pensant en altres coses relacionades amb el business. La decepció em va deixar tocat.

A la cançó Los cantantes, ¿reivindiques els cantants o expliques el que suposa ser un cantant?

Primer em poso a la cua de Rubén Blades, que va escriure El cantante per a Héctor Lavoe, un retrat de l’ofici que m’encanta. I després intento comentar el tobogan d’emocions que significa estar un dia a dalt i l’altre a baix. Però no m’estic reivindicant com a cantant. És un petit homenatge a l’ofici.

¿La realitat sociopolítica no et crida a escriure sobre aquest tema?

No vull que soni fred, però escric sobre el que m’emociona. I quan he intentat ficar-me aquí no m’he emocionat i no m’ho he cregut. De moment no m’he cregut el que he estat escrivint i no m’he vist amb la força de tirar-ho endavant.