Publicitat
Publicitat

Com que totes som tan pures, ens indentifiquem amb el sacrifici de la barjaula

L'èxit de la barjaula

L'hem vist tots però sempre que una cadena de televisió retransmet Pretty woman és líder d'audiència. Té gràcia que una societat com la nostra, tan àvida de progrés, mitifiqui una puta ingènua, una bona salvatge entre poderosos encorbatats. Que un món centrat en l'intercanvi comercial admiri un empresari que no gosa utilitzar els serveis sexuals que contracta per pena. Només concebo una cosa més humiliant que fer de puta i és que te'n facin sentir, amb aquell paternalisme, que és la brutalitat dels senyors de bona consciència. Fa riure que una societat tan alliberada corri darrere una història tan moralista com aquesta. Hi ha un diàleg que explica molt bé el fracàs de moltes parelles actuals, el mític si vols te la mamo però no et faig cap petó . En un llit, els petons deuen ser de les poques coses que es fan cara a cara. El petó és un bon mitjà per reforçar l'amor amb les mirades externes. És l'única manera que té la boca per dir més que parlant. Com a símbol funciona, és perfecte. Ara, és estrany que per enaltir el petó calgui denigrar la mamada. Entenguem-nos: exceptuant les professionals, és lògic que la resta, per regularitat, acabem mecanitzant els petons abans que les succions. Però la lliçó queda clara: els petons són per a l'home que estimes i les mamades cal fer-les per obligació. I totes, que som tan i tan pures, ens identifiquem amb el sacrifici de la barjaula. Una societat que reserva l'amor per a la parella i el sexe per al primer que passa és carn de psiquiatre. Per una mala interpretació dels Evangelis, amor i atracció sexual es van escindir. Abans aquesta escissió se salvava amb la doble moral: se suportava la parella mentre les oficines eren una subhasta d'amants. Ara a casa es continua follant poc, però com que la doble moral va a la baixa, la cosa va degenerant fins que s'acaba.

Si Pretty woman encara funciona és per molts motius. D'entrada per l'eterna dèria de venjar el bressol: ahir puta, d'acord; però avui marquesa. Després perquè ens neguem a admetre que, qui ens salva a la curta, ens condemna a la llarga: si el director hagués filmat la barjaula deu anys després, criant sola tres fills, li hauríem dit de tot. I encara perquè hem avançat tant que bateguem amb la història de la Ventafocs, quasi tan idíl·lica com enganyosa. I, per cert, com a mínim del segle XVII.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT