Publicitat
Publicitat

CINEMA

Lluís Homar: "És el moment més esplendorós i més complicat del cinema català"

Preocupat "És la primera vegada en la meva carrera que estreno una pel·lícula i no en tinc cap altra de rodada" Esperançat "El talent no el poden retallar"

La mirada neta, el somriure fàcil i el posat relaxat de Lluís Homar (Barcelona, 1957) amaguen un neguit inquietant del flamant guanyador del Goya per Eva . "És la primera vegada en la meva carrera que estreno una pel·lícula i no en tinc cap altra de rodada", revela. Mentre espera que arribin els guions i treballa a la sèrie Imperium , continuació d' Hispania , presenta el seu últim treball cinematogràfic, The Pelayos , en què interpreta Gonzalo García-Pelayo, l'inventor d'un mètode legal i efectiu per guanyar a la ruleta.

Es podrien fer tres pel·lícules sobre la vida de García-Pelayo.

Oi que sí? És una persona única. El més interessant d'ell és que no és algú que busqui diners fàcils, sinó més aviat un científic que, si hagués pogut, hauria inventat la penicil·lina. Ha passat a la història, però. Per culpa d'ell, els casinos van haver d'inventar un sistema anti-Pelayo.

Què suposa per a vostè interpretar algú real que encara viu?

Em fa molt de respecte. Amb tots els anys que fa que treballo, és només la segona vegada que ho faig. La primera va ser al telefilm sobre el 23-F, en què interpretava el rei. Aleshores em vaig documentar molt, estudiant moltes hores el discurs que va fer aquella jornada, però, al final, vaig adonar-me que no es tracta d'imitar, sinó de jugar a ser algú.

The Pelayos té un aire de film de pinxos, d' Ocean's eleven a la catalana.

Sí, però aquí parlem de gent que anava al casino 12 hores al dia, des que obria fins que tancava, sis dies a la setmana. És com treballar en una cadena de muntatge, però en lloc de fer-ho a la fàbrica, al casino. I amb un mètode legal, cosa que transcendeix la figura de l'estafador.

El majordom d' Eva l'ha cobert de premis. La preparació va ser dura?

Més que dura, intensa. De bon principi vaig veure que necessitaria ajuda per fer-ho, així que em van buscar un coach que m'ajudés a imaginar els moviments robòtics del personatge, i tots dos vam passar molt temps fent exercicis de dissociació, el cap en una direcció i el cos en una altra, etc. En cap pel·lícula m'ha sabut tan greu que una escena fos mutilada en el muntatge final com a Eva . Després de molts anys sense dirigir teatre, fa poc va tornar-hi amb Luces de bohemia . Per què?

Jo sóc director ocasional. Si dirigeixo és perquè a algú se li va ocórrer, no perquè jo ho volgués. I a mi de vegades em ve una mica gran dirigir, el que passa és que m'agrada molt. I ara hi he tornat perquè m'ho va demanar Gerardo Vera, que havia de fer l'obra i no podia. No ho tenia gens clar, però vaig tornar a llegir-me l'obra i em vaig tornar boig, amb Luces de bohemia i Valle-Inclán. Aquest senyor és el Shakespeare espanyol.

Cinema, televisió, teatre... Porta molts anys d'ofici, però no afluixa. Què el motiva a treballar tant?

Jo entenc el meu ofici com una feina de cada dia i fins ara he tingut la sort d'estar ocupat i poder exercir-la així. Mai de la vida he fet més de dos mesos de vacances. Potser és perquè vinc del món del teatre. Però també perquè encara conservo la capacitat de continuar enamorant-me de la meva feina.

Va debutar a la pantalla a La plaça del diamant . ¿Què ha passat en el cinema català en aquests 31 anys?

Un canvi brutal. Jo sempre veia, des d'un món amb tant pedigrí com el del teatre, que l'audiovisual era una assignatura pendent, amb directors i talent, però molt espargit. Això ara ha canviat. Les televisions, els telefilms, les escoles, tot plegat ha generat una petita indústria que ha girat la truita del cinema català.

Per cert, amb les retallades al cinema que anuncia Rajoy, com es finançaran les pel·lícules a partir d'ara? Desbancant els casinos?

Sí, però no en traurem ni un duro. La veritat és que és un moment de caiguda lliure, però també de ser creatius i pensar en noves possibilitats. El talent no el poden retallar, i en el cas del cinema català, cada any ha anat a més. Aquest és segurament el moment més esplendorós i el més complicat que ha viscut mai. Però vull pensar que continuarem fent pel·lícules. El que no sabem encara és com ho farem.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT