Lluís Soler debuta en la direcció teatral amb ‘Pensaments secrets’

Barcelona“Els secrets són bruts: els teus, els meus, els de tothom”, va explicar l’actor Lluís Soler als membres de l’equip artístic de Pensaments secrets, de David Lodge (Londres, 1935), el seu debut en la direcció teatral. L’objectiu de les seves paraules era no polir gaire l’embolcall del combat dialèctic que Mercè Pons i Àlex Casanovas, els protagonistes del muntatge que dirigeix, mantindran al damunt de l’escenari de la Sala Muntaner des del 17 de setembre fins al 26 d’octubre. Mercè Pons interpreta la Helen, una dona jove que acaba de quedar vídua. Àlex Casanovas és el Ralph, un científic i divulgador casat i faldiller. L’una pensa en l’esperit i en l’ànima. L’altre ho redueix tot al comportament dels àtoms.

“El Ralph i la Helen es troben durant un semestre. Ell és director d’un institut de ciència cognitiva. Ella és escriptora i va a fer un curset a la mateixa universitat on treballa ell -explica Soler després d’un dels últims assajos de Pensaments secrets -. Es coneixen, i el mateix dia comencen dos diaris secrets. Ell s’enregistra i ella ho escriu”, afegeix el director. Així doncs, el públic és testimoni tant dels moments en què els personatges es troben com de les seves reflexions sobre les relacions humanes.

Al carrer fa calor, però Mercè Pons i Àlex Casanovas s’han posat un abric gruixut i una gavardina damunt la roba per posar-se en situació. L’obra té lloc a Londres i les nou escenes que la formen passen, segons es pot comprovar durant l’assaig, com un partit de tennis vibrant i a la vegada lleuger. Lluís Soler segueix amb atenció l’escena i, quan acaba, matisa l’actuació dels seus actors. “En realitat, estic gaudint més que patint”, deia Soler sobre el seu salt a la direcció abans de començar l’assaig. “M’ho van posar tan bé -insisteix- que no podia dir que no”. Tot seguit, el protagonista de Canigó afegeix: “Són molts anys d’actor i només uns quants mesos de director. En aquest sentit potser hauria d’esperar una mica per fer-ne la valoració”.

“Tinc dos actors que, a més de coneguts, són molt bons. Sobretot procuro ajudar-los des de la meva experiència com a actor més que no com a director”, assegura Soler. Al llarg de la seva carrera, a Soler l’han dirigit diversos actors, com ara Anna Lizaran, Mario Gas i Jordi Oriol, entre d’altres.

Inspirar-se en una novel·la prò pia

El projecte de Pensaments secrets es remunta primer a la proposta de fer una lectura dramatitzada de l’obra Copenhaguen que el científic i traductor Llorenç Rafecas va fer a Mercè Pons, Àlex Casanovas i al mateix Soler. Copenhaguen es va estrenar el març del 2011 al Teatre Fortuny de Reus en una coproducció del Centre d’Arts Escèniques de Reus, el Teatre Nacional i Bitò Produccions. La va dirigir Ramon Simó i la van protagonitzar Pere Arquillué, Lluís Marco i Rosa Renom. Fa prop de dos anys, Llorenç Rafecas li va proposar a Lluís Soler que interpretés un dels papers de Pensaments secrets, obra que Lodge va estrenar l’any 2011, publicada una dècada abans. Soler va respondre que potser hauria de pensar en la direcció. Aleshores Rafecas l’hi va oferir.

Abans de ser una obra de teatre, Pensaments secrets va ser una novel·la, Thinks..., que Lodge havia publicat l’any 2001. L’autor va anar a veure’n una versió escènica que se n’havia fet a Brussel·les. No li va desagradar, però va decidir fer la seva versió teatral de la seva pròpia novel·la, en què no apareix la dona del Ralph, la Carrie. “He treballat força la traducció del Llorenç. L’he arreglada una mica com a mi em semblava que funcionava millor dramatúrgicament”, diu l’actor de Bartolomé encadenado.

La versió escènica de la novel·la “és absolutament diferent del text original en prosa, en què hi ha molts personatges i l’humor de Lodge”. A l’obra hi ha pinzellades de comèdia en alguns moments, però també hi ha “el drama i la tragèdia personal que tots vivim en algun moment de la nostra vida”, conclou Soler. L’extensa trajectòria de Lodge va arrencar l’any 1960 amb The picturegoers i ha tingut una bona acceptació dels lectors en títols com La caiguda del Museu Britànic (1965), Intercanvis (1975) i l’assaig L’art de la ficció (1992).