Publicitat
Publicitat

TEATRE

El director debuta a Chicago amb l'adaptació de 'Camino real' de Tennessee Williams

L'orgia americana de Bieito

Si els americans han sentit a parlar del director Calixto Bieito, probablement és per la brutal producció d'El rapte del serrall de Mozart (Berlín, 2004), en què els treballadors d'un bordell simulaven masturbacions i sexe oral a l'escenari. O per l'escena d'obertura d'Un ballo in maschera de Verdi al Liceu, amb una colla de conspiradors polítics asseguts en uns lavabos d'homes ronyosos. Ara hi ha una altra seqüència a afegir en aquest rodet de hits : el de la desconeguda i poètica Camino real de Tennessee Williams, obra que va estrenar al Goodman Theatre de Chicago dissabte passat i que estarà en cartellera fins al 8 d'abril.

Sona música. Una dona es balanceja i fa com qui cus la vagina de la seva filla quasi nua. El veterà actor André De Shields es passeja per davant seu i gruny: "T'he fet un encanteri". I comença una orgia. Aquests pocs minuts ofereixen prou sexe, violència i brutícia surrealista per justificar la reputació de Bieito de controvertit i provocador. Però just després ve una escena d'amor menys vistosa, menys gran, menys... Bieito. La tensió entre la incitació morbosa i la tendresa apassionada és un element crucial de l'estil Bieito, però fins ara el públic nord-americà només n'havia vist el vessant incendiari. Tot i que el català és un dels directors amb més requesta del món, als Estats Units només hi havia estrenat una producció salvatgement divertida de La vida es sueño de Calderón (a la Brooklyn Academy of Music el 1999). Camino real és, de fet, el seu debut.

En realitat, els moments contemplatius de l'obra són molt més inquietants que els de l'orgia cridanera. "No pots fer aquest text si no veus la foscor dins de Tennessee Williams -deia Bieito en un assaig-. Buscava sempre amor, llibertat, esperança. Jo a vegades sóc molt pessimista, estem vivint moments molt difícils. Penso en quin futur espera als meus fills i aquesta sensació és la que intento posar a l'escenari". "No vull fer una broma tonta -explicava el director als actors-, prefereixo que sigui molt emocional. És una fantasia. És un somni".

O més aviat un malson. "Penso que el xoc és una cosa molt bona -opinava el director artístic del Goodman Theatre, Robert Falls, recordant El rapte de Berlín- i la seva obra em va xocar. Durant la funció una persona del públic va cridar: «Pareu! Atureu aquesta porqueria!» Alguns van aplaudir, alguns van buar . Va ser una de les coses més excitants que he vist mai, veure gent que intervé amb la seva resposta en una obra".

Camino real de Williams (1953) és una al·legoria ambigua i ambiciosa que barreja personatges fantàstics amb personatges de la història i la literatura -Casanova, El Quixot, Lord Byron- en una ciutat frontera vagament llatinoamericana els habitants de la qual esperen ansiosos, incapaços d'escapar-ne. Va ser la segona col·laboració de Williams amb Elia Kazan, sis anys després de la producció de Broadway Un tramvia anomenat desig (1947), i la va fer just després de La rosa tatuada (1951). Però la posada en escena naturalista i impertorbable de Camino real va topar amb el lirisme al·lucinatori de Williams, i va confondre el públic. L'obra ha quedat fora del cànon tennessià. Bieito, braç a braç amb el seu dramaturg habitual, el brillant i prolífic Marc Rosich, ha tingut via lliura dels hereus de Williams per esborrar escenes senceres i afegir-hi altres materials com ara poesies i cançons de l'autor. En un passatge de les seves memòries, Williams defensa que la llibertat és l'objectiu final d'escriure, amb unes paraules que subscriu el director: "Si no pots ser tu mateix, quin sentit té ser?"

L'obra de Bieito és tan personal com política. Aquell sexe oral d'El rapte , per exemple, denunciava el tràfic d'éssers humans i els lavabos d'Un ballo in maschera mostraven la part fosca dels processos polítics. Aquests detalls, trets de context, poden semblar cridaners, però no grinyolen gens dins l'espectacle. Fins i tot a Camino real , en què hi ha oportunitats de sobres per clavar punyalades sarcàstiques a la societat americana, Bieito no ha optat per fer cops baixos. "No tinc aquest sentiment antiianqui. Molts europeus el tenen. Jo, al contrari: sento molta admiració per un país que és tan multicultural i obert", diu el director. Falta veure si el públic nord-americà li tornarà tanta admiració, però almenys s'ha guanyat el dret a tornar-hi perquè es facin una idea de la complexitat i la profunditat de la seva visió. L'obra acaba amb un moment intens, silenciós, emocional, amb Kilroy, el jove actor que interpreta les esperances perdudes d'Amèrica, mort, gairebé nu, amb sang brollant del seu cos. Un personatge l'elogia. Un altre, el Somiador, recita el passatge de les memòries de Williams.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT