Publicitat
Publicitat

Low o com posar el fre en aquests temps tan accelerats

Vivim uns temps de desconcert. L'aficionat indie ja no sap si el que va viure als anys 90 era un somni o si el somni s'ha tornat massa real i corre el perill de morir esclafat per tanta novetat. Molts dels que superen la trentena llarga ja han optat per baixar del carro i tornar a degustar plàcidament allò que tant els havia omplert fa quinze o vint anys. Per a ells -i m'hi incloc- és un plaer tornar a refugiar-se en propostes com la de Low, grup capdavanter del rock lent i minimalista que es va anomenar slowcore i que ve a ser a l'oïda el que l' slow food és al paladar: producte autèntic, d'elaboració senzilla, cuinat a foc lent i ingerit amb calma i la millor de les companyies. I la millor de les companyies es va reunir a l'Apolo amb actitud reverencial cap a la proposta espartana d'Alan Sparhawk, Mimi Parker i Steve Garrington. Van començar amb Monkey i Silver rider , de The great destroyer (2005), però de seguida es van obrir pas les peces del nou treball, C'mon (2011). I, malgrat no comptar en directe amb els detalls d'una producció en què ha participat el guitarrista de Wilco Nels Cline, al trio de Duluth no li va faltar res per emocionar una audiència molt ben predisposada. La seva combinació tímbrica continua sent tan bàsica com efectiva: la riquesa de la guitarra de Sparhawk, el magnífic contrapunt vocal de Parker i el coixí imprescindible de Garrington al baix i esporàdicament als teclats. Un tot adobat amb detall i precisió que estremeix a càmera lenta i que va del silenci a tempestes elèctriques com la de Nothing but heart .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT