Cultura 19/09/2014

Lucas Masciano recupera els temps de la música al carrer

X.c.
2 min
Lucas Masciano presenta avui el disc De París a Transilvania al Teatro Latino.

BarcelonaL’argentí Lucas Masciano (Chivilcoy, 1977) les ha vistes de tots colors abans d’enregistrar De París a Transilvania (2014), el disc que presenta aquest divendres al Teatro Latino de Barcelona (20.30 h). “Necessitava tornar a reviure el que sentia quan vaig començar en la música”, explica Masciano sobre la gestació d’un disc sense restriccions estilístiques, però amb detalls com ara violins i acordions que revelen la influència de les músiques balcàniques .

Per fer net, va viatjar a l’Índia, tot i que per a aquest músic que viu a Barcelona des del 2002 el lloc no era tan important com el viatge. “No podia seguir més amb el circ. Ho vaig deixar tot: la casa, el cotxe, la nòvia, l’estudi, el mànager, els músics. Necessitava trobar-me amb mi mateix musicalment, però sobretot personalment”, recorda. El circ del qual parla era un món musical en què no es trobava a gust, tot i l’èxit de discos com Todo bien (2008), amb el qual va fer una gira amb El Canto del Loco. “Estava ficat en el circuit musical de les ràdios i de les gales en playback. I m’hi vaig sentir incòmode. Fins i tot vaig començar a compondre pensant en les ràdios. Tenia tot el volia tenir quan vaig arribar aquí: sonava a la ràdio, tenia una productora... I em va venir una depressió i no podia fer res. Vaig adonar-me que alguna cosa no funcionava”, diu.

Ara volia recuperar les sensacions que va experimentar quan va publicar Al diablo con todo l’any 2003, quan tenia clar que feia “música popular per a la gent”. "Jo no faig indie per a gafapastas amb barbeta. Puc agradar una mica a tothom. Moltes vegades, si algú a qui no li agrada la meva música em veu tocant en directe, se la creu, perquè nota que jo me la crec i que ho faig amb el cor", assegura.

Lucas Masciano va ser un dels molts músics d’arreu que es van instal·lar a Barcelona a principis del segle XXI, atrets per la fama d’una ciutat on “es podia tocar al carrer”. “Jo guanyava mil euros al dia tocant al carrer. Hi anava dos o tres dies a la setmana, i venia cent discos cada dia. El desembre del 2003 vam facturar 18.000 euros, un contrabaixista i jo tocant a pèl, sense equip de so. Ens van venir a buscar tres discogràfiques, perquè en vuit mesos havíem venut 25.000 maquetes”, recorda. Les coses han canviat molt des que Masciano va viure tota aquelles efervescència musical del Gòtic i del Raval, sobretot des de l’aprovació l’any 2006 de l’ordenança municipal que regula la música al carrer. “És una pena. No sé per què van carregar-se una cosa tan romàntica que tenia la ciutat. Entenc que les èpoques canvien, però m’agradaria que es pogués tocar al carrer. Seria meravellós. A vegades, si fèiem molt de soroll, la policia ens deia alguna cosa, però era una època lliure i molt rica”, diu.

Una part d'aquella Barcelona la recorda ara a la cançó Fuego, on explica una trobada amb amics. "Vaig viure molt la Barcelona de barri Gòtic. De fet, tothom al barri tenia el meu telèfon. De tant en tant, em trobava amb amics i revivia tots aquells anys. Això és el que relata la cançó ", explica.

stats