Luz Casal: "Si segueixo fent discos i concerts és perquè em plantejo reptes"

Han passat sis anys des de Vida tóxica (2007), el primer disc que Luz Casal va publicar després que li diagnostiquessin un càncer de mama, i quatre des que va revisar els boleros a La pasión (2009). Ara torna a l'activitat discogràfica amb Almas gemelas (Warner), un disc en què combina peces amb piano, amb guitarres elèctriques o amb acompanyament simfònic. Enregistrat a Los Angeles, l'àlbum té també una edició especial amb dos CD, que inclou versions de Benjamin Biolay i Antônio Carlos Jobim, entre d'altres.

En el nou disc hi ha moments que semblen especialment nostàlgics, com passa a Paisajes .

Hi ha romanticisme, però no el que frega la cursileria, sinó el romanticisme alemany, que és una època que m'agrada més que qualsevol altra. La lletra d'aquesta cançó té un vincle molt gran amb els paisatges de Caspar David Friedrich, amb una naturalesa present però no especialment amable. Tot i que en la cançó hi apareix la paraula nostàlgia , no em considero una persona ni nostàlgica ni malenconiosa.

A Ella y yo explica la relació amb el càncer d'una manera molt serena i amb molta distància metafòrica.

Al principi de l'experiència amb la malaltia vaig haver de suspendre concerts i vaig explicar-ne les raons i que pensava agafar el bou per les banyes. Tanmateix, em semblava que per escriure'n alguna cosa havia d'agafar distància i imaginar una situació diferent de la que tothom s'imagina. No es tractava de descriure una batalla ni de preguntar "per què, per què m'has escollit a mi?" Això em semblava un horror. Així que vaig tenir aquesta idea, que després desemboca en una història d'amor.

Quin és el propòsit d'una cançó com Vuelvo a mi lugar ? Sembla que parli d'una crisi de fe.

Parla sobre com s'esquerda la fascinació que senties per algú que s'ha convertit en un bocamoll, i d'una dona que vol recuperar el seu jo i que diu: "Jo sóc més forta que aquesta fascinació".

¿Tenir èxit la va alliberar de rebre pressions masclistes?

Com que vaig començar molt joveneta, he viscut moments una mica estranys, per dir-ho suaument. Ser independent i sobretot tenir les idees clares m'ha alleujat d'aquests aspectes negatius, tot i que encara percebo certes coses. Quan ets dona i et dediques a la música, trobes homes de la vella escola que pensen que la teva dedicació és diferent, és a dir, menor. Però jo no sóc ni mestra ni psicòloga, així que el que faig és passar d'aquestes persones.

¿Segueix plantejant-se reptes vocals i estilístics?

Sí. El repte estilístic és en les versions que canto en el disc. M'agrada molt Elis Regina, però si fa un any m'haguessis dit que cantaria bossa nova t'hauria dit que estaves boig. En canvi, m'hi vaig veure ficada una mica provocada per Eumir Deodato, que ha fet uns arranjaments exquisits. I, de sobte, vaig veure que estava cantant amb la veu impostada unes harmonies molt especials que requerien una atenció, un esforç i una manera de cantar diferents del que és habitual. Aquest ha sigut un dels reptes més grans del disc. Si segueixo fent discos i concerts és perquè em plantejo reptes. Tinc la sensació que encara no m'he descobert del tot a mi mateixa.

Quan canta fora d'Espanya, ¿pensa que podria ensenyar aquella primera Luz Casal que no coneixen?

No sé si tinc la paciència d'ensenyar-la. De tota manera, en els concerts sempre hi incloc cançons com Un pedazo de cielo i Plantado en mi cabeza . La gent es queda com perplexa, però m'ha costat molts anys convèncer la gent que jo sóc així, i he de defensar-ho. També passa que si, per exemple, un àlbum ha tingut èxit a Turquia, sé que les cançons d'aquell disc són les que la gent vol escoltar, i no té sentit que no les canti allà. M'hi adapto perquè a la gent li has de donar el que vol. Mèxic és l'únic lloc on canto Jazmín . No sé què va passar allà amb aquesta cançó, però cal fer-la. Jo pujo a l'escenari per tenir una relació amb el públic, perquè la gent torni a casa pensant que ha pagat la pena anar al concert. Això és una grandíssima responsabilitat i jo em centro i treballo perquè la gent no se senti defraudada.

Això deu implicar saber gestionar la vanitat.

La vanitat la gestiono molt bé. No m'agrada anar a estrenes ni parlar per parlar. Parlo del que conec, de la meva feina. Sé una mica de música i puc parlar una mica de literatura, dels llibres que he llegit, de poesia. La vanitat la tinc sota control.