Celaya. “La poesia és una arma carregada de futur”, escrivia Gabriel Celaya en els Cantos Íberos. Era un ingenu? Només era el desig de qui va prendre partit fins a tacar-se? O simplement la pólvora poètica es va tornar pols de paraules en les dècades de la satisfacció democràtica i la il·lusió de llibertat? Què diria l’enginyer bolcat en la rima dels moments que viu ara la nostra història? Seguiria dient el mateix perquè hem fet moltes voltes per no avançar gaire gens.
Brett Bailey. “Maleeixo la poesia concebuda com un luxe cultural pels neutrals que, rentant-se’n les mans, se’n desentenen i s’evadeixen”. Ben alt. Ben fort. Nosaltres també. Nosaltres i el director i dramaturg sud-africà Brett Bailey, que firma el manifest internacional del Dia Mundial del Teatre, del qual fins ara no sabíem res. Això és el que passa amb un art que és com un foc d’artifici que es crema cada cop que l’encenem. Un foc efímer en un temple laic dels amants de les emocions. I ell, que viu la realitat d’un país que va vèncer el dimoni de l’apartheid, però no els diables de l’explotació, els cans Cèrber de l’anul·lació de l’individu, ens diu: “En aquest món de poders desiguals, al qual diferents ordres hegemònics intenten convèncer-nos que una nació, una raça, un gènere, una preferència sexual, una religió, una ideologia, un marc cultural és superior a la resta, hom pot realment defensar la idea que les arts haurien d’anar separades de les agendes socials?” I ens pregunta: “Nosaltres, els artistes d’àgores i escenaris, ens conformem amb les demandes asèptiques del mercat o utilitzem el poder que tenim per obrir un espai als cors i les ments de la societat, per reunir gent al nostre voltant, per inspirar, meravellar i informar, i per crear un món d’esperança i de col·laboració sincera?”
Celaya ‘forever’. Fe? Confiança? Compromís. Necessari com la poesia. Cal dir-ho. Cal repetir-ho tantes vegades per minut com les respiracions dels que s’ofeguen mentre els van dient que el futur serà brillant. “ Porque vivimos a golpes, porque ni siquiera nos dejan decir que somos quien somos ”. A la fi, com diu Celaya: estem tocant fons. Com diu Paco Ibáñez, seguim tocant fons. Ingenuïtat? No. “Quizás, cuando me muera, dirán: era un poeta. Y el mundo, siempre bello, brillará sin conciencia ”.
