Menjar amb els ulls a la Pedrera

Barcelona.Amb el menjar no s'hi juga, però s'hi fa art, que vindria a ser com un joc, però una mica més seriós. Des d'avui i fins al 24 de juny la Pedrera explora quatre segles de la relació entre els artistes i el menjar amb l'exposició L'art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià , sorgida del llibre Menjar per pensar. Pensar per menjar, la Bíblia de la cuina de Ferran Adrià. Cristina Jiménez, que va coordinar el llibre, ha seleccionat cent trenta obres de més de setanta artistes que no només repassen la història del gènere de la natura morta sinó que hi estableixen diàlegs suculents.

Arribats a l'actualitat, ja no és cap novetat afirmar que la gastronomia és una de les puntes de llança de la projecció de la cultura catalana, i no només de la de casa nostra, i a la vegada un àmbit on es vessen importants dosis de creativitat.

Per començar, L'art del menjar proposa un repàs històric del gènere de la natura morta amb els grans bodegons holandesos del segle XVII com a protagonistes. El més estimulant d'aquesta secció de l'exposició és el diàleg que diverses obres contemporànies estableixen amb les seves predecessores. Una natura morta en vídeo de Sam Taylor Wood concentra en tres minuts la putrefacció d'una plata de fruita. I l'israelià Ori Gersht posa en moviment un bodegó inspirat en una obra de Sánchez Cotán en què dispara una magrana que hi apareix suspesa d'un fil. En el cas d' Epitafi , una natura morta fotogràfica d'Antonio Girbés, les magranes que hi surten es relacionen amb les d'una altra que Luis Egidio Meléndez va pintar al segle XVIII.

Respecte als seus antecedents històrics, les natures mortes contemporànies que mostren animals escorxats tenen un significat que va més enllà del que és estrictament artístic. Així, per exemple, a Cap de vaca , de Luis Fernández, i a Bou i cap de vaca , de Chaïm Soutine, hi ressonen la crueltat de la Primera Guerra Mundial i de la Guerra Civil.

Per Àlex Susanna, director de cultura de CatalunyaCaixa, les avantguardes van ser el moment en què es va produir un salt qualitatiu en el gènere de la natura morta. Els aliments i els objectes van passar de ser objectes a ser subjectes , en el sentit que artistes com Picasso i Juan Gris es van servir del gènere com a camp d'experimentació.

Restaurants d'artistes

La gastronomia tampoc va passar per alt als artistes conceptuals dels anys 60 i 70, que van convertir els restaurants en una extensió del seu univers creatiu, com es pot veure també a L'art del menjar . El català Antoni Miralda, el nord-americà Gordon Matta-Clark i el suís Daniel Spoerri van crear restaurants en els quals l'ambient que es respirava era tan o més important que els plats que s'hi servien.

A la presentació de l'exposició als mitjans, Antoni Miralda va recordar que El Internacional, el restaurant que va obrir a Nova York el 1984, va ser el primer local de tapes de la ciutat. La decoració de la façana, ara projectada damunt l'arquitectura de Gaudí, els llums, una original videocarta i una catifa commemorativa permeten fer-se una idea de com va ser. Fins i tot més festiu i dalianià que les altres obres del mateix Dalí que es poden veure a l'exposició. El de Matta-Clark, anomenat Food, va ser més una comuna que un restaurant, i pel de Spoerri hi van passar els artistes més destacats del moment. Spoerri va guardar les restes dels seus àpats i les va convertir en obres d'art.

Ferran Adrià, font d'inspiració

Lluny de tornar a posar el dit a la nafra de la polèmica que va suscitar la participació de Ferran Adrià al certamen d'art contemporani Documenta el 2007, malgrat que si no hi hagués participat probablement no en parlarien en aquesta exposició, L'art del menjar presenta el cuiner d'El Bulli com a font d'inspiració i influència per a altres artistes i músics. El primer és el fotògraf figuerenc Francesc Guillamet, encarregat de fotografiar els plats que s'han servit al restaurant de la cala Montjoi. Sovint s'ha dit que Guillamet ha creat un nou llenguatge visual a mida de l'excepcionalitat de plats com el Mosaic de crocant de gerd i pinya, el Sobre xinès de bleda-rave o l' Estany mentolat .

Igualment, Hans Gissinger, que va fotografiar Ferran Adrià per a la revista Time , es va inspirar en la cuina d'El Bulli per realitzar la sèrie de fotografies Textures d'aigua. Al seu torn, el músic francès Bruno Mantovani va composar Le livre des ilusions , una suite de trenta-cinc peces basades en els plats d'un menú d'El Bulli. A més de poder-la escoltar, també en podem veure la partitura. I, per acabar, l'any 2010 la fotògrafa Hannah Collins va fer unes quantes sèries d'obres basades en la manipulació dels productes alimentaris que s'hi porta a terme, una de les quals clou la mostra.