Publicitat
Publicitat

NOVA TEMPORADA DE TEATRE

Els escenaris de Barcelona acolliran un total de 13 musicals al llarg de la temporada 2011-2012

Molta música i un pensament

Ja tenim la teoria muntada amb l'estrena de Cop de Rock , el nou musical de Dagoll Dagom. El primer de tretze musicals (o gèneres emparentats) que ocuparan la cartellera de Barcelona durant la temporada 2011-12: Pegados al Club Capitol, Forever Young al Poliorama, Chicago al Tívoli, Los miserables al Barcelona Teatre Musical, Avenue Q a l'Arteria Paral·lel, El crim de Lord Arthur Savile al Nacional, Grease a la Cúpula de les Arenes, Persèfone i Amadeu al Lliure, Carmen Lili Amanda a la Sala Atrium, La vampira del Raval al Teatre del Raval -una Mrs Lowett de Sweeney Todd a la Barcelona de 1900 amb partitura d'Albert Guinovart- i Concha (Yo lo que quiero es bailar) , un espectacle pensat per a la Velasco, al Goya.

El noranta per cent de les produccions es veuran abans que acabi l'any. Només l'homenatge amb forma de sarsuela de Boadella a Amadeu Vives es farà esperar fins al juny. La presentació de Concha Velasco a l'octubre descarta la seva participació en el muntatge Follies que estrenarà al gener Mario Gas a l'Español.

Allau d'escapisme escènic? El més immediat és buscar una relació causa-efecte entre la crisi econòmica i social que no ens abandona i els espectacles que serveixen de refugi d'una realitat desagradable. Un reforç dels cants de sirena del negoci del teatre, sorprès per la inesperada fidelitat que ha demostrat el públic en circumstàncies especialment adverses per a l'oci. El musical és l'opció que respon més bé als interessos compartits entre l'espectador i el productor (públic o privat). És el gènere que d'una manera més oberta apel·la a la gratificació del públic. Per alguna cosa és la forma comercial més elaborada.

La música no calma les feres

Se sol partir de l'error que en moments especialment difícils aquest gènere és el millor antídot contra la crua realitat. S'ha elaborat una foto fixa de l'antropologia de l'evasió que neix en part d'aquestes sofisticades pel·lícules musicals coreografiades per Busby Berkeley a principis dels anys trenta en plena ressaca de la gran depressió americana. Una imatge alimentada, entre d'altres, pel cineasta Woody Allen al seu film del 1985 La rosa porpra del Caire .

Aquesta teoria s'ensorra si es para atenció al sentit de les lletres de cançons com We're in the money -el gran número musical d'obertura de Gold diggers of 1933 - o Pennies from Heaven . No poden ser més líricament explícites sobre la penúria i la desesperació d'aquests dies. Alhora, a Broadway, les costoses extravagàncies del gran empresari del sector Florenz Ziegfeld vivien el seu ocàs en una atmosfera artística cada vegada més compromesa.

Amb un 25 per cent de la població a l'atur era gairebé impossible sostreure's a una nova consciència creativa que traslladava als escenaris la desil·lusió d'una societat que havia emergit de la Primera Guerra Mundial com l'esperança planetària d'una nova i moderna prosperitat. Mentre l'any 1931 les noies Ziegfeld baixaven per última vegada les esplendoroses escalinates de les seves Follies , pujaven espectacles -així ho recull el número de l' Avant Scène Opéra dedicat al musical- com Pins and needles , produït amb escassos mitjans pel indicat del stèxtil i un equip d'aficionats sorpresos pel seu propi èxit. Un llibret trufat de paròdia política i humor crític que des de la frescor del teatre amateur connectava amb un nou Broadway que integrava amb naturalitat el sarcasme de sobreviure al pou de la desesperança.

El terreny estava abonat perquè un jove Orson Welles impulsés un projecte explícitament polític com Cradle will rock . El musical -que estava auspiciat pel Federal Theater d'aires roosveltians- mai va arribar a estrenar-se. A les autoritats els va semblar una aventura massa comunista i ho van prohibir. Welles, com celebrava Tim Robbins a la seva pel·lícula homònima, va organitzar una única funció clandestina a teatre tancat. Però no calia arribar tan lluny per comprovar la transformació de Broadway i engegar a rodar la idea que el musical és un gènere que funciona d'esquena a la realitat, que el públic no gaudeix amb una versió exagerada i musicada de la seva pròpia misèria quotidiana. És el moment d'una antidiva com Ethel Minven o de les propostes corrosives de George Gershwin, com Of thee I sing o Let'em eat cake .

Un avís per als que estan convençuts que cantar i ballar només serveix per oblidar les penes. De la inanitat també s'atipen els tristos.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT