Publicitat
Publicitat

44È FESTIVAL DE CINEMA DE SITGES

Nacho Vigalondo: "El pitjor que es pot fer és voler agradar a tothom"

Original «'Extraterretre' és com 'La guerra dels mons' però des del punt de vista de la dona de Tom Cruise» Realista «Sempre ha sigut i serà difícil fer una pel·lícula a Espanya. Però a Hollywood també»

Nacho Vigalondo provoca un frenesí immediat quan apareix a la terrassa de l'Hotel Melià de Sitges, una reacció insòlita si tenim en compte que és un director que encara no ha estrenat el segon llarg, Extraterrestre , un film sobre una invasió alienígena en què no n'hi surt cap, d'extraterrestre. Però Vigalondo no és un autor qualsevol, sinó una de les veus més originals del fantàstic, potser el director espanyol amb més idees per minut; només cal llegir el seu Twitter.

Té uns seguidors molt entusiastes.

Què puc dir? Sempre és millor que la indiferència.

Ha fet un film de ciència-ficció que a primera vista no ho sembla.

Extraterrestre és una comèdia romàntica com Alien una pel·lícula de terror o La guerra de les galàxies un western . La ciència-ficció mai ha sigut un gènere com ho són el western o el cinema negre, sinó un marc en què es desenvolupaven històries d'altres gèneres. No crec que la ciència-ficció sigui un punt de partida a partir del qual després hem de fugir, sinó al qual s'ha de tornar.

Practica una barreja molt peculiar de ciència-ficció i costumisme.

És perquè el meu escriptor favorit és Philip K. Dick, un mestre a l'hora de barrejar el que és còsmic amb la mediocritat. Els seus personatges són ruïnes enfrontades a dimensions desconegudes. No he inventat res, és només un tribut que faig a gent que m'agrada molt, com ara Dick o Bioy Casares, per exemple.

Extraterrestre és, fonamentalment, una història de gent que no fa coses i quan les fa, no les veiem.

També m'agrada veure-la com una pel·lícula en què les accions estan basades en la falta d'informació, més que no pas en l'acció.

Després de Los cronocrímenes li van oferir molts projectes. Per què Extraterrestre l'ha produït vostè?

Perquè no vull que passin tants anys entre les meves pel·lícules. El cinema que faig no s'ho mereix. He dirigit Extraterrestre mentre treballava en altres projectes i, lluny de ser una solució d'emergència, és una cosa que vull fer sovint, aprofitant que la tecnologia ho permet.

A Los cronocrímenes hi havia quatre personatges. Ara n'hi ha cinc.

Si algun dia tinc pressupost per fer una pel·lícula coral es descobrirà que sóc un director mediocre que no sap fer pel·lícules amb més de sis actors. No, m'atreu molt treballar amb pocs personatges, m'estimula molt. El preocupa la reacció de la crítica davant la pel·lícula?

No gaire. De fet, s'ha produït una circumstància curiosa i és que la pel·lícula no li agrada ni a Carlos Boyero [el crític d' El País ] ni a Cahiers de Cinema , dos mitjans que normalment no estan d'acord en res. No és que celebri que la pel·lícula no agradi, però és bonic que gràcies a Extraterrestre els extrems s'atreguin. El pitjor que pots fer com a cineasta és intentar que la teva pel·lícula li agradi a tothom. I l'única manera d'aconseguir que agradi a tothom és que no sigui memorable per a ningú.

Què se'n sap del remake nord-americà de Los cronocrímenes ?

El millor símptoma és que han recomprat els drets. El fet que el guionista del projecte sigui un guionista de classe A com Steve Zaillian ( La llista de Schindler ) obliga a trobar un director també sigui de classe A, i això sempre és força complicat.

Als EUA se'l rifen, però no és profeta a la seva terra.

Tampoc és que allà estigui rodant com un boig. Aquí he fet dues pel·lícules, com he volgut. Queixar-me seria caure en el victimisme.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT