El rovell de l’ou de La Dama de les Camèlies i el que encara ens pot colpir o interessar a hores d’ara és l’amor sincer i adult de Marguerite Gautier contraposat a la frivolitat sentimental de tots els que l’envolten i a l’amor adolescent d’Armand Duval. Un amor romàntic capaç d’immolar-se en l’exercici d’una llibertat personal que marca la vida de la Dama de les Camèlies i la converteix d’aquesta manera en una heroïna. I aquests dos eixos presideixen la dramatúrgia (Sabine Dufrenoy) de la posada en escena que ha dirigit admirablement Hermann Bonnín. És una aposta arriscada perquè la història és antiga i perquè se’ns presenta despullada de qualsevol decorat, de qualsevol element escenogràfic en un espai central brillantment il·luminat per Josep Maria Civit. És una funció que traspua veritat i credibilitat. Això, esclar, perquè Nausicaa Bonnín mostra un talent interpretatiu de primer ordre i construeix un personatge en principi lleuger i fort i després fràgil i amorós sobre la intel·ligència i l’emotivitat. La Marguerite Gautier de Nausicaa Bonnín té la virtut de combinar amb excel·lència la mascarada de les festes cortesanes i la transparència d’una dona enamorada. Una dona que fins que coneix Armand Duval no havia estimat més que un gos.
Espectacle de dones en què els homes són secundaris més o menys importants, cal remarcar les creacions de Montse Guallar i Laia de Mendoza. Però, insistim, l’obra funciona perquè Nausicaa Bonnín ha anat fins al moll de l’os del personatge i l’ha fet seu en el que diu i com ho diu, en els gestos i les intencions. Molt bé Albert Prat (Armand Duval), que dóna perfectament el perfil descrit a la novel·la, i superb Joan Anguera en el seu petit però importantíssim paper. Hermann Bonnín firma una direcció molt acurada, impregnada d’un cert classicisme però amb una mirada contemporània. A la fi, una producció, superproducció per a La Seca (onze intèrprets), impecable.
