No tinguem por de nosaltres mateixos
Llegir ja no és l'únic plaer solitari, però no està escrit enlloc que els bons llibres tinguin els dies comptats. Potser es tracta de reivindicar-los amb alegria.
El misteriós cas de la lectura interrompuda al planeta 2.0
En un article recent a Mèdia.cat , el col·lega Jordi Bianciotto explicava que al crític cultural (musical, cinematogràfic, literari o teatral) se li demana que mantingui una distància respecte al creadors, no fos cas que se'n fes amic i perdés la perspectiva. Aquesta exigència, segons ell, és anacrònica i innecessària. La vida taca, diu, i és inevitable que sorgeixin afinitats i afectes entre analistes i analitzats. Unes afinitats que s'han de saber deixar de banda a l'hora de fer una anàlisi honesta. En opinió de Bianciotto, els crítics musicals que s'autoprohibeixen fer-se amics dels músics tenen por d'ells mateixos, de veure trontollar el seu criteri si estableixen lligams emocionals amb els artistes.
He pensat en aquest article llegint-ne un altre de The New York Times sobre l'experiència lectora en iPads o similars. Es veu que tenir el Facebook o el Twitter o el mail en el mateix dispositiu fa que la lectura d'una novel·la s'interrompi cada dos per tres. Els e-readers tradicionals (atenció: ja hi ha e-readers tradicionals) només et permeten llegir, però els tablets et tempten amb tot d'aplicacions. I això, ai, és perillós.
A mi em fa l'efecte que el lector que s'autoprohibeix l'iPad per no caure en la temptació del Facebook té por d'ell mateix, de descobrir que no és tan bon lector com voldria. I si resulta que navegar per internet li fa perdre el llegir, potser és que li agrada més el Twitter que la novel·la en qüestió. Que tampoc passaria res.
He confirmat que no puc viure sense ADSL: és greu, doctor?
Em tallen el llum durant dues hores i confirmo que em costa escriure sense ADSL i, en concret, sense el Google. Em queda, per sort, el 3G del mòbil. Un editor m'informa via Twitter que la novel·lista britànica Zadie Smith treballa sense connexió a internet per no distreure's. I jo que me n'alegro, però tampoc correria a imitar-la: més que com a distracció, el Google em funciona com a documentació. Abans recorríem a llibretes de notes, retalls de diaris i diccionaris, ara ho concentrem tot dins la pantalla. Fem memòria: no és pas que al segle XX ens aïlléssim amb escafandres per submergir-nos a escriure. Ben mirat, avui és molt més fàcil aïllar-nos, justament perquè no ens cal alçar el cul de la cadira per tenir a mà tot el que ens cal per parir un text. Desenganyem-nos i no ens espolsem les culpes: si el correu o el Twitter minimitzats ens impedeixen avançar en l'escriptura d'un llibre, potser és que tampoc teníem gran cosa a dir-hi.
L'avorriment s'ha mort, però encara ens queden els llibres
Ho llegeixo a la introducció de la novel·la La dona veloç , d'Imma Monsó: "Si m'estimo tant can Bach és perquè en aquella casa em vaig avorrir com mai més no m'he tornat a avorrir a la vida. M'hi vaig avorrir a fons". En aquella casa de la infantesa, la protagonista o llegia o s'avorria. O sigui: llegia per no avorrir-se. I quan no tenia res per llegir o no en tenia ganes, veia passar les interminables tardes de vacances segon a segon, en un "avorriment colossal i solitari".
Avui els nens tenen menys oportunitats d'avorrir-se. I és cert que molts de nosaltres vam descobrir el plaer de la lectura durant les vacances escolars, mentre lluitàvem contra l'avorriment. Però que els llibres hagin deixat de ser un mal menor, l'únic lloc on abocar-se quan no queda altre remei, no vol dir que estiguin condemnats a perdre la batalla enfront de les xarxes socials i els jocs virtuals i etcètera. Els llibres (de paper o digitals, tant se val) no haurien de tenir por d'ells mateixos. Al contrari: haurien de sortir a menjar-se el món amb el cap ben alt, sense complexos i amb la convicció que les bones històries sempre troben qui les llegeixi. A l'estil interruptus o, per què no, d'un sol glop.
