Publicitat
Publicitat

COMIAT A EMILI TEIXIDOR

"Part del que sóc t'ho dec a tu", escriu un exalumne al llibre de condol pel mestre

Pau, lucidesa, cordialitat, llibertat... i moltes gràcies

L'última pel·lícula que va veure al cinema l'Emili Teixidor és Profesor Lazhar , la història d'un mestre que ensenya a viure. Hi va anar dissabte amb dos grans amics i col·laboradors, Lluís Fernández i Daniel Tortosa. "Hauria pogut ser una del Schwarzenegger, perquè ell també s'empassava les superproduccions de Hollywood", apunta el Daniel. Sí, però a vegades els astres, els déus, l'atzar o com vulgueu dir-ne tenen detalls simpàtics. Que un mestre vocacional com l'Emili estigués veient una cinta sobre la importància de l'educació dues nits abans de ficar-se al llit per no despertar-se mai més és una casualitat de novel·la. I que es morís dormint és un consol, dintre de la desgràcia. A alguna cosa ens hem d'aferrar tots els qui des de dimarts ens sentim una mica orfes.

La capella ardent de l'Emili s'ha instal·lat a l'escola que ell va fundar (va ser director de Patmos, que el 1975 es va fusionar amb Betània per esdevenir l'actual Betània-Patmos). Al monòlit de l'entrada hi ha quatre paraules forjades en ferro i triades pel mateix Emili: pau, lucidesa, cordialitat i llibertat. Però aquest dimecres la paraula que apareix més sovint relacionada amb l'escriptor i pedagog és una altra: gràcies. La llegeixo a les corones de flors que envolten el fèretre i a les frases del llibre de condol, la majoria signades per exalumnes. En Josep M. Morera, que va estudiar a Patmos del 1966 al 1976, hi deixa escrit: "Si dic que part del que sóc i del que he aconseguit t'ho dec a tu, crec que no exagero. Tu vas creure en mi i em vas donar l'oportunitat. Gràcies i pau eterna". També topo amb la dedicatòria de l'Adelaida, la dona de Joan Solà: "He volgut pujar per dir-te adéu, aquesta rampa és part de la nostra història. El Joan hauria vingut, jo ho he fet. Una abraçada".

L'editora Ester Pujol té clar que haver publicat l'Emili i haver-se divertit tant amb ell és "un luxe, un privilegi". Li ha quedat pendent un dinar amb l'escriptor. El periodista Joaquim Maria Puyal el va tractar quan l'Emili els ajudava a fer guions televisius: "En Jaume Cabré va tenir l'encert de crear un equip de treball amb gent de talent com la Isabel-Clara Simó, l'Andreu Martín o l'Emili Teixidor. Ell destacava per la visió original, la murrieria i per una vocació didàctica que ens era molt útil, perquè nosaltres fèiem una tele no pensada només per entretenir, sinó també per divulgar coneixements. L'Emili sempre tenia la paraula oportuna, punyent, irònica". De fet, la tele de Puyal i la literatura de Teixidor tenen un mateix horitzó, més fàcil de definir que d'atrapar: pretenen (i aconsegueixen) arribar a un públic ampli sense abaixar el llistó d'exigència.

"Dilluns encara el vaig veure pel barri -m'explica el periodista Agustí Pons-. Li vaig preguntar com estava i em va dir: aquí caic, allà m'aixeco". El tinent d'alcalde Jaume Ciurana manifesta: "Era un referent ètic, i una porta d'accés a la lectura. A mi m'ha acompanyat des de Dídac, Berta i la màquina de lligar boira fins a Pa negre . El país ha crescut amb els seus llibres". Al periodista Xavier Graset, que havia compartit amb ell "calçotades i farres, fins i tot un estriptis com a espectadors", li meravella la saviesa amb què l'Emili combinava ironia destralera i rigor. Manu Guix, exalumne seu, toca cançons de Lluís Llach en un piano a l'aire lliure: Un núvol blanc , País petit i Que tinguem sort . Estem en sintonia: m'he passat el dia escoltant Sabessis bé , la cançó d'enyor que Llach va dedicar a Martí i Pol, un altre fill de Roda de Ter. I rellegint un assaig esplèndid de l'Emili: La lectura i la vida . Perquè quan se'n va la vida, ens queda la lectura.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT