Publicitat
Publicitat

PRESENTACIÓ DE 'MATEMÁTICA TINIEBLA' CÍRCULO DE LECTORES 2 DE MARÇ CròNica Llibres

'Matemática tiniebla' és un cafè amb Poe, Baudelaire, Mallarmé, Valéry i Eliot

Pere Gimferrer i Antoni Marí es troben amb els poetes moderns

"Quan Velázquez pintava la crin del cavall de La rendició de Breda , no pensava en el pèl de l'animal, sinó en la pinzellada", explica Pere Gimferrer. En literatura passa el mateix; hi ha molts intel·lectuals que s'han molestat a estigmatitzar la poesia i a classificar-la en calaixeres categòriques que ja fan fortor de naftalina. Aquests setciències erudits han oblidat que la gran força del vers és la seva capacitat de suggestió, i no pas un sentit lògic. Però que quedi clar: no parlem d'una qualitat exclusiva de la lírica moderna. Els grans poetes clàssics, de Virgili fins a Ariosto, també es delectaven en l'eròtica de les imatges i els sons. El gran mèrit dels moderns, però, és que, com feia Velázquez uns segles abans, han reivindicat la pinzellada poètica. Gràcies a ells s'ha reconegut que la musicalitat sentida és molt més important que detectar el pèl de la crin.

Ahir al matí, Pere Gimferrer es reunia amb l'editor Nicanor Vélez i amb Antoni Marí a la seu del Círculo de Lectores, per presentar la primera edició de Matemática tiniebla , una introducció a la gènesi de la poesia moderna, que reuneix una selecció de textos crítics de poetes com Edgar Alan Poe, Charles Baudelaire i Paul Valéry. "No és la primera vegada que aquests escrits veuen la llum -diu Vélez-. La gran originalitat d'aquest llibre és haver-los col·locat l'un al costat de l'altre". Antoni Marí afegeix que, tot i que alguns dels textos ja havien aparegut en castellà, la traducció a cura de Miguel Casado i Jordi Doce es va encarregar exclusivament per a la present edició.

"El títol es deu a un vers del poeta Pablo Neruda", explica Antoni Marí, que ha fet la tria d'articles i el pròleg del llibre. Marí es va decantar per Matemática tiniebla pensant en la foscor i les boires de l'infinit, i en el subconscient irracional que comença a madurar en el romanticisme del segle XIX. I no és casual que el llibre comenci parlant de Poe. Com diu Marí, "Poe és la síntesi dels romàntics anglesos i dels romàntics alemanys". És per això que, al darrere, s'hi forma una constel·lació d'autors, que recull els francesos Baudelaire, Mallarmé i Valéry, i que arriba fins a T.S. Eliot.

Gimferrer i Marí tenen una manera de veure la literatura molt similar. Tots dos parlen amb una certa solemnitat, però no sonen carrinclons ni obsolets. En acabat, Antoni Marí felicitava el seu col·lega pel discurs amb uns copets a l'espatlla. Com els herois de Matemática tiniebla , Gimferrer és poeta, i alhora crític i assagista. I, com Poe o Baudelaire, és capaç de retre comptes del moment que viu la literatura -com també ha fet, en algunes ocasions, amb el cinema-. Encara que no és de regalar les orelles a ningú, ahir Gimferrer tornava les bones paraules del seu amic amb una doble felicitació, per la presentació i, esclar, pel llibre, que demostra que la poesia pot ser molt suggerent. Si més no, com diu Marí, "ens ajuda a coneixe'ns millor".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT