BarcelonaLa infància és un paradís perdut i en tant que perdut només ens queda la traïdora memòria per recordar-lo. És l’únic territori on el futur home serà realment lliure i genuí abans que la necessitat de fer-se gran i l’obligació de no fer criaturades el deformin per sempre. Marc Artigau ha decidit capbussar-se en el món de la seva infància i la de tres nois en una deliciosa mostra de creació que mereix una llarga trajectòria als escenaris. Aquellos días azules és un espectacle d’alquímia en què la combinació de música, poesia i text serveix un espectacle gairebé per a tots els públics, excepte per als que no vulguin admetre que un dia van ser nens.
No seria el mateix sense la versatilitat dels tres intèrprets que actuen, canten i toquen instruments amb una frescor i simpatia que s’encomana ràpidament. Aquellos días azules no té un fil argumental sinó que barreja aleatòriament cançons nostrades (divertida versió de Paraules d’amor en anglès), poemes populars i records que podrien romandre a la memòria de qualsevol persona, passats pel filtre de Marc Artigau. I això vol dir que, malgrat tocar llocs comuns, l’autor i director toca la fibra i ens sorprèn: com en la història de terror o amb el poema “més important de Catalunya”.
Referents literaris i populars
Treuen el cap a l’espectacle Machado, de qui agafa el títol, Joan Alcover, J.V. Foix, Josep Maria de Sagarra… i referents populars com Massagran, Astèrix, Tintín i Don Melitón. Com als còctels, l’encert està en les mesures i, quan són a la coctelera, servir-los amb la gràcia i el talent que mostren els intèrprets. Si fos programador, compraria Aquellos días azules.
