Crític TeatralDilluns es van entregar al Teatre Principal els premis Butaca. Són uns guardons que atorga el públic a partir d’una tria feta per un grup d’ espectadors professionals, és a dir, d’aficionats al teatre que han vist més de 36 muntatges a l’any. Més enllà dels guanyadors, els premis ens porten a reflexionar sobre el públic i a plantejar algunes preguntes.
El teatre comercial no competeix. Els finalistes del premi al millor espectacle, i així mateix els que tenen més candidatures, són produccions alienes a l’anomenat teatre comercial. Són obres d’indubtable qualitat i ambició artística, però que en el seu conjunt representen una petita part dels espectadors totals de la cartellera durant la temporada passada. Les cinc propostes escèniques amb més candidatures ( Un aire de família, El caballero de Olmedo, Doña Rosita la soltera, Informe per a una acadèmia i L’orfe del clan dels Zhao ) van tenir 73.894 espectadors sobre un total de 2.412.872. Això vol dir poc més del 3%.
De quins espectadors parlem? Les dades semblen indicar que, malgrat que són uns premis concedits pel públic, tenen poc a veure amb els criteris de l’espectador a l’hora d’anar al teatre -sigui dit amb respecte cap al públic massiu que busca en el teatre un entreteniment-. Hi ha, doncs, un gran públic que no es vol complicar la vida i consumeix teatre com va al restaurant i un públic més inquiet i curiós que busca la qualitat artística per sobre de tot. Un divorci entre dos grups de públic i dues maneres d’entendre el teatre. Un divorci que, pel que fa als Butaca, s’entendria millor si la tria la fes un jurat de teatreferits, però molt menys en ser la decisió d’un grup d’espectadors.
Uns rànquings molt diferents. Si comparem les obres que han competit als premis Butaca i el rànquing dels espectacles que van tenir més espectadors, segons Adetca, veiem que no hi ha ni una sola coincidència. Ni rastre de Bits, de Tricicle; La gran ilusión, del Mago Pop, ni de la sàtira de La família irreal, de Minoria Absoluta i Dagoll Dagom. Una de les absències més estranyes és El crèdit,de Jordi Galceran. ¿Qui ha decidit que no figurés a les candidatures el segon espectacle del rànquing d’assistència (86.000 espectadors) tractant-se del text d’un dels autors més importants del teatre català i amb dos actors superbs? ¿És massa comercial? En qualsevol cas, felicitats als guanyadors.
