Els Propeller converteixen 'Enric V' en un 'thriller' militar
La companyia anglesa Propeller presenta Henry V de Shakespeare al Temporada Alta, avui i demà. El rigor, la modernitat estètica i el teatre físic són el còctel que els ha convertit en una referència.
BARCELONA.Si a l'anterior muntatge de la Propeller Company, el Ricard III que va passar per Girona la tardor passada, el director Edward Hall mostrava l'arquetip de malvat brillant que atreu les masses -i va arribar a dir que el rei sanguinari era com "Tony Blair, que matava mentre somreia"-, en aquest Enric V que la companyia anglesa estrena hi dibuixa el model d'heroi per a qui el fi justifica els mitjans. Qui sap si això significa que, en temps de crisi global, el poble necessita creure a cegues en un líder patriòtic sense escrúpols. Això ho deixen deliberadament en mans del públic que avui i demà vagi al Teatre Municipal de Girona per veure un dels grans espectacles, sens dubte, que hauran passat pel festival Temporada Alta, que es tanca aquest diumenge.
La Propeller és una companyia tan fidel a Shakespeare que només la integren homes -que òbviament s'ocupen també dels papers femenins, sense parodiar-los- i que no està disposada a abaixar el llistó del text i del vers per ser més digerible. Això sí, l'estètica contemporània i una interpretació radicalment moderna -prometen sang i fang- acosten al segle XXI les tragèdies del bard anglès. El seu teatre físic és portentós. "A Enric V hi ha vint minuts d'escenes de batalles militars amb els efectes més espectaculars que hem tingut mai en 15 anys -assegurava ahir l'actor Dugald Bruce-Lockhart-. El públic sortirà cansat només de mirar". La companyia es va estrenar el 1997 precisament amb aquesta tragèdia i ara la reprenen 13 actors, dels quals només quatre són repetidors, amb una fúria renovada.
Salvador Sunyer fa bé de recomanar a l'espectador que es repassi la història d'Anglaterra de principis del segle XV. Bruce-Lockhart, que interpreta Enric V, s'avé a esbossar en quatre dades la vida d'aquest monarca per explicar l'ambició personal i política que el va moure a declarar la guerra a França.
Un cor de gestes bèl·liques
Tretze actors vestits de militars que podrien haver lluitat en qualsevol guerra moderna, de l'Iraq a l'Afganistan, interpreten el cor de soldats exhausts i compungits que descriu les gestes del seu líder durant la Guerra dels Cent Anys en un flash-back. El rei Enric V, que hereta la corona de jove després que el seu pare l'hagi usurpada a Ricard III, decideix legitimar el seu poder davant els nobles i reunificar el sentiment del país emulant el seu avi: reclama el tron de francès i enceta la cruenta Batalla d'Agincourt (1415) amb la qual demostra valor, potència i, en guanyar-la, el vistiplau de Déu.
"És com un pit bull. Al principi Shakepeare el dibuixa com un jove valent i ansiós per aconseguir el favor de la seva gent, però acaba sent un personatge amb una neurosi religiosa fora de lloc i a qui li sembla que mai no li passarà res, perquè els anglesos consideren la seva victòria com un miracle, perquè en nombre eren 1 per cada 3 o 1 per cada 5 contra els francesos", segons diu el protagonista.
Però al marge de la victòria èpica, Shakespeare també retrata els racons foscos de l'home terrenal "que sent la mateixa olor quan olora una violeta que la resta de gent". Enric V carrega la responsabilitat dels morts "com en una guerra actual la tenen els governs i els seus líders", diuen els membres de la Propeller, sense voler-ho emmarcar en un conflicte concret. "L'obra parla del cost humà de la guerra i de l'honor, de la reparació humana -concloïa ahir Dugald Bruce-Lockhart-, això és el que emociona i el que té de potent aquesta obra, que també té molt humor".
Glòria per a un assassí
Edward Hall ha rebaixat el patriotisme exacerbat, l'orgull i el punt d'honor anglesos, propis de l'original Henry V. "Els soldats expliquen el record gloriós, però Shakespeare mostra la realitat tal com és. La magnificència al costat de la guerra. La visió d'Enric V i la tensió del cor. Res és blanc o negre. I això és el que crea el thriller", deia Bruce-Lockhart. I ho demostra el fet que el director hagi inclòs a l'obra el passatge vergonyós en què el rei Enric V ordena que matin els presoners francesos, una escena que fins i tot Churchill, quan l'obra es representava durant la Segona Guerra Mundial, havia demanat que es tallés, i que les adaptacions de cinema més famoses, de Laurence Olivier (1944) i Kenneth Branagh (1989) tampoc no van incloure.
L'escenografia de l'obra juga amb els objectes: "És impossible representar una guerra de manera realista. Així que fem que una caixa sigui un vaixell, un taüt, una taula...", descrivia l'actor. I la composició original -un altre tret distintiu dels Propeller- és música pop, sona a The Clash i als temes que se senten avui en un pub. No cal ser gaire astut per veure que Hall no fa arqueologia: l'espectador és qui ha de jugar a lligar caps.
