Publicitat
Publicitat

Prosa de poeta

No ens sembla cap temeritat dir que, en la literatura russa, el segle XIX va ser el de l'esplendor i irradiació de la narrativa i el XX el de la poesia. Caldria matisar-ho, com sempre s'ha de fer amb les afirmacions. Quan el 1987, però, es va concedir el premi Nobel de literatura a Brodsky (1940-1996) ens van planar més d'un fantasma i de poetes. ¿Hi havia un penediment per no haver-lo atorgat a Anna Akhmàtova o a Óssip Mandelstam, posem per cas? La resposta és: segurament. I hi podríem afegir encara més poetes, com Marina Tsvetàieva, sense oblidar el Pasternak narrador i gran. Serveixi aquesta disquisició per referir-nos a aquesta petita joia en prosa-prosa que traeix, però, el poeta que va ser sempre Brodsky. Per alguna cosa Stalin el va enviar a un gulag o a un indret repressiu semblant per a poetes! Per depravat, en definitiva, com ens explica en aquesta obra.

Brodsky, en aquest La marca de l'aigua (per cert, hauríem preferit Marca d'aigua i l'absència de llurs en el text català), parteix de visites anuals durant disset anys a la ciutat de Venècia per confegir aquesta obra que va més enllà de les cent pàgines i escaig que avui tenim. El resultat s'inscriu en un gènere no catalogat i que, a manca d'un nom millor, en direm prosa de poeta , segurament intentant seguir l'estela de la Susan Sontag prologuista de Tsvetàieva, un dels grans referents de Brodsky, tot i que és un autor absolutament el·líptic pel que fa als seus referents. Incidentalment, Sontag, per confessió personal i pròpia, sentia passió pels poetes russos del segle passat, per pressió del Brodsky ja nord-americà.

Tornant, però, a aquest Brodsky, advertirem que no és ni un travelogue , ni un dietari, ni unes memòries... és tan sols la prosa d'un poeta (gran) que durant disset anys, quan gaudia d'unes vacances escolars -va exercir de professor de literatura als Estats Units- viatjava en un mes tan poc turístic i càlid com és el febrer de Detroit a Milà, camí de Venècia, cap a la marca d'aigua que un fill de Sant Petersburg coneix prou bé. No importava que el poeta, Brodsky, fos un cardíac a qui afavoria poc la humitat de la ciutat dels mercaders shakespearians. Suposem que una víctima de Stalin té poques manies, fins i tot amb la seva pròpia salut. Com també té molt poca paciència amb comunistes italians (del PCI) i, laus deo , també és capaç de considerar el duo Thomas Mann/Luchino Visconti com una mena de cretones pel que fa a morir a Venècia.

Mentrestant, una perla: Sontag, no tan cobejosa d'humitat, però coincidint a Venècia amb el seu amic, li telefona i la convida a una visita a casa d'Olga Rudge, senyora d'Ezra Pound! Una visita que, entre moltes altres coses, fa que Brodsky escrigui una cosa tan lapidària com: "Un poeta hauria d'haver sabut millor que ningú que el temps desconeix la distància que hi ha entre Rapallo i Lituània". La senyora Pound tornarà a sortir en aquesta aigua literària pàgines més endavant, en un incident amb Stravinsky, que no copiem per respecte als eventuals lectors d'aquesta obra brodskiana, que recomanem altament. Per no parlar de l'afició d'un amic també de Brodsky, W. H. Auden, a les misses en llengües que no entenem. Una afició que compartim totalment.

De tota manera, seria injust parlar del Brodsky narrador sui generis i no esmentar el seu gran referent: el Mandelstam del Viatge a Armènia . Segurament, la clau de volta per delectar-nos encara més en aquesta meravellosa marca d'aigua actual.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT