BarcelonaLes Comedias bárbaras de Valle-Inclán són un dels punts més àlgids del teatre espanyol del segle XX i un retrat ferotge de la societat gallega d’aquells temps, dominada pel caciquisme (encara imperant, no ens enganyem) i una religiositat morbosa. Valle-Inclán deixava volar la imaginació amb acotacions gairebé impossibles que exigeixen molt talent de la direcció. Ernesto Caballero ha condensat les tres obres ( Cara de plata, Águila de Blasón i Romance de lobos ) en una versió un pèl confusa a l’inici, que després s’aclareix, i centrada en un senyor Montenegro que sembla buscar l’expiació per tots els crims comesos com un pecador penedit. Però Montenegro és una fera que ha criat feres (els seus cinc fills) i que no ha respectat mai res ni ningú i, per molt que a la fi del seus dies assumeixi els seus crims, ho fa des de la prepotència i la supèrbia. I això no queda gens clar.
La posada en escena de Caballero mostra decisions tan discutibles com els gossos del senyor, llops convertits en simpàtics animals que juguen, i fins i tot aixequen la pota per fer pipí. Que són llops, i no retrievers! Si les escenes més poderoses estan ben dirigides, no ho estan gens els connectors i sobretot l’atmosfera de l’espectacle. No n’hi ha prou amb fums i llums fosques per apropar-se al mon atàvic gallec. La interpretació és irregular. Ramón Barea, bé en presència i dicció, podria fer un Montenegro més dur i fort interiorment i menys angoixat, però deunidó com el recrea. Bo el Don Galán de Janfri Topera i correcte el Fuso Negro de Paco Ochoa. Molt millor les actrius (especialment Rebeca Matellán, Pepa Zaragoza i Carmen León) en tots els papers, i fluixets el cor i els cinc fills. Diria que Montenegro no aporta res de nou, i per a un públic poc coneixedor pot resultar ensopit.
