Romà Gubern: “Ja no podem parlar de cinema: Vivim en un ecosistema virtual interactiu”

BarcelonaAls 80 anys, Romà Gubern manté un ritme envejable d’activitat acadèmica i editorial. Aquesta setmana té dos seminaris, un a Londres i l’altre a Rabat, i la setmana que ve viatja a Oklahoma. “Sóc un jubilat en actiu”, diu satisfet el pensador i historiador. “Em deprimiria molt retirar-me i passar vuit hores al dia davant el televisor”. Anagrama ha reeditat i actualitzat Historia del cine, el manual pioner amb què, des del 1969, generacions d’estudiants i cinèfils han entrat en contacte amb els orígens de l’art cinematògraf.

Com se li va acudir escriure una història del cinema quan només tenia 32 anys?

Va ser una mica temerari per part meva, la veritat. Però en defensa meva, Historia del cine va ser un encàrrec de l’editorial Danae. El director va pensar en mi perquè jo era cinèfil i havia viscut un any a París, on anava cada nit a la cinemateca francesa i prenia notes. Així que em van enviar a Londres a comprar fotos i després als Estats Units. Allà l’editor de Simon & Schuster em va proposar publicar el llibre si n’hi lliurava una traducció en anglès, però jo no coneixia cap traductor i ho vaig deixar córrer. Va ser l’error de la meva vida, perquè en aquell moment gairebé no hi havia llibres semblants al mercat nord-americà.

En l’apèndix que ha escrit per actualitzar Historia del cine es pregunta si el cinema arribarà a celebrar el seu segon centenari.

Ja no podem parlar de cinema, sinó d’una cultura audiovisual en la qual hi caben el cinema, els videojocs, la televisió, etc. Vivim en un ecosistema virtual interactiu. Hi ha moltes fonts d’imatges: el televisor, l’ordinador, el mòbil... El cinema ha perdut la seva especificitat i ja no es veu en sales amb parets de marbre, cortines de vellut... En moltes capitals de província ja no hi ha sales de cine, però els habitants d’aquestes ciutats veuen més cinema que mai. Ara bé, mai serà el mateix veure 2001: una odissea de l’espai en un cinema que a la pantalla del mòbil.

Historia del cin e és la seva obra més popular, però no l’obra la que el fa sentir més orgullós. Per què?

Per la seva condició d’obra d’encàrrec. Amb un encàrrec sempre has d’enfrontar-te a una sèrie de limitacions: nombre de pàgines, públic al qual t’has de dirigir... No és una obra tan personal com d’altres, però n’estic molt satisfet: l’he revisat per a aquesta edició i no he fet gairebé cap correcció, només he canviat alguns adjectius.

De tota la seva producció, en què ha tocat temes tan polèmics com la pornografia, quin és el text que més problemes li ha portat?

Un pseudohistoriador va atacar públicament Historia del cine en una assemblea d’historiadors de cinema. “La culpa de la visió deformant que tenim del cinema la té Gubern amb el seu llibre”, va dir. Suposo que només volia fer-se notar. Ja se sap, és popular atacar les patums.

Com veu l’evolució del cinema català en les últimes dècades?

Importantíssima. Tenim grans directors: Albert Serra, del qual m’encanta la seva última pel·lícula, Història de la meva mort ; Marc Recha, que ha guanyat molts premis internacionals; Isaki Lacuesta, alumne meu, i Ventura Pons, que fa una pel·lícula cada any, que és un mèrit, tot i que siguin més comercials. Històricament Barcelona sempre ha compartit amb Madrid la capitalitat de la indústria cinematogràfica.

Coneix a fons el tema de la censura. ¿Creu que s’ha de posar algun límit a l’hora de mostrar imatges?

Amb la censura, se sap on es comença a prohibir, però mai on s’acaba. Jo, personalment, no posaria cap restricció a l’exhibició d’imatges en mitjans de comunicació, però sí que advertiria el públic de la crueltat de les imatges abans d’emetre-les.

Ja té més de 40 llibres publicats amb el seu nom. Però, si el que es diu és cert, també una dotzena d’obres amb pseudònim.

Sí, és cert. Ara fa uns anys vaig publicar l’últim. Era un pseudònim femení, Claire Guillot. És una nova versió de la Carmen de Merimée, explicada des del punt de vista de la Carmen. El final, esclar, és diferent: no podia matar la narradora. I vaig preferir no publicar-lo amb el meu nom perquè al cap i a la fi era una pirueta narrativa, un divertimento experimental.

Els 23 films bàsics del cinema català

Segundo de Chomón, Bigas Luna i Joaquim Jordà són alguns dels autors dels films inclosos en la col·lecció Bàsics del cinema català, que el conseller de Cultura Ferran Mascarell va presentar ahir a la Filmoteca de Catalunya. Pensada per reivindicar la riquesa del cinema català en filmoteques d’arreu del món, museus, festivals o institucions culturals, la col·lecció consta de 12 sessions i 23 films (subtitulats a l’anglès, el francès i el castellà) i estarà disponible a finals del 2014. Entre les obres més destacades de la tria hi ha L’hereu de Can Pruna (1904), de Chomón; tres documentals de la productora de la Generalitat durant la República, Laya Films; el film de culte de Llorenç Llobet Gràcia, Vida en sombras (1948), restaurat fa dos anys a la Filmoteca; La plaça del Diamant (1982), de Francesc Betriu; el documental Ocaña, Retrat intermitent (1977), de Ventura Pons, i Angoixa (1986), de Bigas Luna.