BarcelonaCoincidint amb el 35è aniversari, el Taller de Músics va organitzar ahir un concert de marcat caràcter reivindicatiu. L’objectiu era defensar, en un moment de gran incertesa general, el model educatiu, un “tracte just” a la seva entitat i una iniciativa pedagògica com l’Original Jazz Orquestra (OJO). El marc, el Palau de la Música, i la col·laboració de músics de renom sobre l’escenari, com Josemi Carmona, La Mala o Santiago Auserón -el presentador, Andreu Buenafuente, va ser baixa a última hora per faringitis- van ajudar a esgotar les entrades. Organitzar un acte com aquest, a banda del seu valor musical en si, convida a qüestionar-se els mecanismes que ha d’empescar-se el sector de la música per ser escoltat. O per “Alçar la veu”, parafrasejant el títol que havia triat l’organització per al concert.
L’OJO i la seva sonoritat de big band flexible i malejable va ser el fil conductor de la nit. Nascuda a finals del anys 80, una de les seves raons de ser ha estat portar la porositat del jazz cap a altres gèneres. Es va poder sentir durant les dues hores que va durar l’acte, en què va mutar d’orquestra de jazz dels anys 50 interpretant Faves comptades -del trompetista David Pastor, actual director de l’OJO- a formació simfònica acompanyant l’exlíder de Radio Futura. Després de l’inici rotund sota la direcció de Pastor, que també es va prodigar en els solos, el guitarrista de jazz manouche Biel Ballester -amb qui l’orquestra va col·laborar el 2010- va encetar la tanda de convidats amb dues peces que esborraven el caràcter acústic del gipsy jazz però que alhora reforçaven el seu esperit lúdic i ballable. Dos trets que serien constants durant la vetllada. Cris Juanico, a continuació, va recuperar la seva faceta de crooner cantant en català estàndards popularitzats per Frank Sinatra com Volam a sa lluna ( Fly me to the moon ). El duet Joan Chamorro i Andrea Motis van completar una primera part marcadament jazzística, amb un Feeling food i I fall in love too easily altament aplaudits.
En la segona hora de l’acte, l’OJO va fer un repàs a altres projectes que demostraven, d’una banda, la permeabilitat del jazz cap a estils com el blues, el rock, el pop o el hip-hop i, de l’altra, la solvència i professionalitat que ha adquirit una banda formada principalment per alumnes. La Big Mama Montse va demostrar que bé li queda una big band al blues. L’ambient lúdic, de club nocturn, va quedar esborrat del mapa amb l’entrada en escena d’El Salao i del guitarrista de flamenc Josemi Carmona. La colpidora soleá que va precedir a Zapatitos va fer emmudir el Palau i es va emportar una de les ovacions de la nit.
La respiració va tornar a un estat moderadament normal quan Miqui Puig i Mala Rodríguez van recuperar dues peces de projectes passats amb l’OJO. El primer, navegant per un terreny pop soul amb cert dramatisme impostat i la segona submergint-se en un hip-hop atemporal acompanyat per Refree, autor de part dels arranjaments. Santiago Auserón va ser l’encarregat de tancar la nit. Sense les constriccions de gènere i amb la llibertat que dóna la proposta tan d’autor del de Saragossa, l’OJO va lluir els arranjaments més atrevits i simfònics a càrrec d’Enric Palomar per a un final inesperat i poc previsible.
