"Treballo intuïtivament, a les palpentes"
Després de dos reculls de contes, tres novel·les i un llibre de viatges, Ramon Erra ha guanyat el premi Mercè Rodoreda amb La vida per rail. Narracions viatgeres, europees i molt llegidores.
BARCELONAEls primers llibres que va publicar Ramon Erra van ser la novel·la juvenil Operació gàbies buides (Eumo, signada a mitges amb Jordi Martí) i el recull de contes La flor blanca de l'estramoni (La Magrana), tots dos publicats l'any 2001.
Més d'una dècada després de debutar, Erra publica La vida per rail , 23 narracions que a partir del treball minuciós de l'autor reuneixen tres de les constants de la seva feina: l'ànima viatgera del llibre A Bòsnia ens trobarem (Emboscall, 2004), la curiositat sorprenent de Pólvora del quatre de juliol (Galerada, 2007) i l'experimentació narrativa hàbil d'Escolta, Volòdia! (La Magrana, 2010).
"Els contes de La vida per rail són, en general, bastant breus -diu l'autor-. Busquen la senzillesa perquè el lector pugui fer-se'ls seus fàcilment. Tinc la sensació que si dónes una cosa oberta el lector pot imaginar més que no si dónes un final molt tancat. He procurat fer el mateix que com a lector m'agrada trobar: narracions on hi hagi força espai. Treballo intuïtivament, a les palpentes". El punt de partida d'un gruix important dels contes de La vida per rail ha nascut a partir d'apunts fets en llibretes durant viatges en tren de l'autor. "El tren és un dels llocs on és més fàcil que t'expliquin una vida -diu-. Pot passar en trajectes llargs, però també en un vagó de rodalies". Erra té clar que d'un vol en avió no hauria pogut néixer un llibre com La vida per rail : "Als avions ningú no diu res. Encara que et toqui seure al costat d'un famoset, no hi ha temps per gaires històries". Sumades al do de l'observació -sorpresa i amb un punt d'ironia-, les històries d'ànima europea que Erra ha anat escoltant i transformant durant els últims anys fan del seu últim llibre un petit catàleg de situacions, ambients i sensacions de gran varietat i d'una amenitat magnètica.
El nen que xerrava massa
"Quan era petit sempre em deien que xerrava massa -recorda Erra-. Va arribar un moment que vaig decidir callar i posar-me a escriure. Haver arribat a publicar ja ha estat una sort. Que se'm llegeixi i que se m'hagi donat un premi com el Mercè Rodoreda ja em sembla impressionant".
