Venècia aixeca el vol gràcies als autors veterans

VenèciaDesprés d’unes jornades en què els actors han sigut els autèntics protagonistes del Festival de Venècia, ahir la Mostra va demostrar la seva devoció pel cinema d’autor presentant les noves pel·lícules d’un prodigiós grup de veterans cineastes. Així, les sales de projeccions del Lido venecià es van convertir en un eclèctic mapamundi cinematogràfic, en el qual van coincidir l’existencialisme satíric del suec Roy Andersson, el cru nihilisme del japonès Shinya Tsukamoto i la saviesa del centenari director portuguès Manoel de Oliveira. Un particular dream team autoral que va fer les delícies del sector més dur de la cinefília desplaçat a Venècia.

De la terna d’autors, el nom que havia generat més expectació era el de Roy Andersson, conegut per la seva mirada satírica de la cara més amarga de la història, la societat i l’esperit suec. Una visió desesperançada de la realitat que li ha fet guanyar-se un bon grapat de comparacions amb Ingmar Bergman, malgrat que ell mateix es va encarregar ahir de marcar distàncies amb el seu compatriota, que va definir com “un director sense sentit de l’humor”.

Al seu nou film, titulat A pigeon sat on a branch reflecting on existence, Andersson completa la trilogia sobre l’ésser humà, marcada per la sistemàtica exploració de la tècnica del tableau vivant. Amb els llargs plans seqüència que fa servir, els seus personatges amb el rostre pintat de blanc i l’interès que té per l’absurd beckettià, el director suec destapa l’angoixa d’un món contemporani acorralat entre la soledat, les pulsions capitalistes i els traumes històrics; els crims del colonialisme protagonitzen la seqüència més inoblidable de la pel·lícula.

Guerra, canibalisme i poesia

A la brutal Fires on the plain, Shinya Tsukamoto -conegut per ser el pare del cinema ciberpunk- adapta una novel·la d’Ooka Shohei que ja va ser portada al cinema per Kon Ichikawa el 1959. La pel·lícula, que exposa la cara més crua de l’infern bèl·lic, presenta una descarnada crònica de les vivències d’un soldat japonès destacat a les Filipines durant els últims compassos de la Segona Guerra Mundial. En conjunt, estem davant d’un retrat de l’horror que colpeja violentament la sensibilitat de l’espectador tant a través del contingut de les imatges -una col·lecció de matances, traïcions i canibalisme humà- com de la seva forma -un bombardeig de primers plans i de frenètics moviments de càmera.

La cirereta del pastís venecià la va posar el curtmetratge de dinou minuts O velho do Restelo,del mestre portuguès Manoel de Oliveira, que amb 105 anys proposa un apassionant doble exercici de memòria. D’una banda, trobem una reflexió sobre la història de Portugal i de la península Ibèrica articulada per les veus de quatre figures mítiques reunides en una trobada anacrònica, màgica: el Quixot, de Cervantes; els poetes Luís de Camões i Teixeira de Pascoaes; i l’escriptor Camilo Castelo Branco. I, alhora, Oliveira juga amb fragments d’antigues pel·lícules seves, i crea, així, un deliciós poema fílmic sobre els laberints de la creació artística, descrita com “la projecció de la fauna i la flora que creem en la nostra intimitat”.