Vila-Matas completa el seu passeig a Formentor

Pollença“Si escriure no em resulta difícil, em moro d’avorriment”, va declarar Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) ahir vespre al jardí de l’hotel Formentor, durant la cerimònia de lliurament del premi Formentor de les Lletres 2014. És una frase que sintetitza la proposta literària d’un dels escriptors castellans més singulars de les darreres dècades.

Vila-Matas, que concep la literatura com una exploració del desconegut i com una provatura en constant evolució i de resultats sempre incerts, ha demostrat amb la seva prolífica i original obra que la novel·la, a pesar de tots els vaticinis fúnebres amb què se l’ha volguda enterrar, és encara un gènere ben viu. Així li ho ha reconegut el jurat del premi, format per Cristina Fernández Cubas, Eduardo Lago, Aurelio Major, Ignacio Vidal-Folch i Basilio Baltasar, que han valorat “l’elegància literària amb què Vila-Matas ha renovat els horitzons de la novel·la”. El jurat també ha destacat la seva “veu pròpia i inconfusible”, i “una imaginació que difumina les fronteres entre realitat i ficció, autor i personatge, lectura i vida”.

Una altra virtut de la literatura de l’autor barceloní és, segons l’acta del jurat, la seva capacitat per abordar “temes angoixants amb enginy, humor i esperit lúdic”. S’hi nota, en aquesta investigació humorística dels abismes més negres i fondos de l’ànima i de l’existència, el rastre del seu admirat Kafka. “Quan Juan Marsé m’acomiada després d’haver passat la tarda junts”, va explicar, “sempre em diu: Adéu, records al Kafka”.

Un premi recuperat

El premi Formentor de les Lletres, hereu del mític guardó que en la dècada dels seixanta va premiar autors de tan renom internacional com Jorge Luis Borges, Samuel Beckett i Witold Gombrowicz, reconeix la trajectòria d’un autor en llengua castellana. Aquest és el quart cop que s’atorga en la seva segona època, després que fos recuperat el 2011 per les famílies Barceló i Buadas, propietàries de l’hotel. Vila-Matas passa a engreixar un palmarès on ja hi havia Carlos Fuentes, Juan Goytisolo i Javier Marías.

Paradoxes i tensions

En la roda de premsa prèvia a la cerimònia de lliurament, l’autor d’ El mal de Montano va fer gala de la seva particular visió del món i del fervor llibresc que amara tot el que viu i escriu. En ser preguntat per com se sentia després de ser reconegut “amb un altre premi literari”, l’escriptor va recordar que, fins a principis del 2000, no n’havia rebut mai cap, de premi, i que justament “aquest era el meu orgull: no haver guanyat mai res en un país on tots els escriptors tenen un premi o un altre”.

Vila-Matas va demostrar que se sent còmode en el terreny de les paradoxes quan va afirmar que, “a mesura que un va avançant per la vida, el món és cada cop més complex, i un l’ha de narrar d’una manera més senzilla”. Aquesta constant aproximació a la senzillesa, en tot cas, no significa renunciar a la complexitat, imprescindible per resoldre “l’entre vida i literatura, que és la tensió central del gènere novel·lístic”. Conscient de ser un autor i home literaturitzat fins al moll de l’os, Enrique Vila-Matas va parlar d’Ernest Hemingway, sobre qui ha escrit sovint tot i no tenir-hi res a veure. “D’ell em fa riure”, va assenyalar, “que pensés que s’havia d’anar a l’Àfrica a caçar elefants per ser un escriptor interessant”.

Completar el plor i el passeig

La primera vegada que Enrique Vila-Matas va posar un peu a l’hotel Formentor va ser a finals del mes d’agost de l’any 1964. Va anar a passar-hi el dia amb els seus pares i les seves dues germanes. A l’hora de partir-ne, l’adolescent que era aleshores es va posar a plorar, perquè no volia anar-se’n.

En el seu discurs d’agraïment després de rebre el premi de mans de Simón Pedro Barceló i de Marta Buadas, Vila-Matas va dir que l’anècdota havia quedat gravada en la memòria de la família i que era evocada de manera recurrent. “Pel pare”, va explicar, aquell plor d’adolescent de mig segle enrere “revelava només una debilitat pels hotels luxosos”. Aprofità per desmentir la versió paterna: “si plorava era perquè em sentia vivament commogut per tanta bellesa”, i també perquè ja intuïa que “a l’illa vivia Paula de Parma”, la seva dona, a qui ha dedicat molts dels seus llibres.

Al còctel que va seguir a la cerimònia de lliurament, hi assistiren representants del món cultural i socioeconòmic mallorquí o relacionat amb l’illa. Hi havia, entre molts altres, els escriptors Carme Riera i José Carlos Llop, l’empresari Leopoldo Rodés, Sílvia Lemus -vídua de Carlos Fuentes-, l’exbatle de Palma Ramon Aguiló, William Graves -fill del mític Robert Graves- i Manuel Polanco, director general del Grup PRISA.

Minuts abans que començassin a circular les plàteres de menjar i les begudes, Vila-Matas havia acabat el seu discurs sol·licitant permís per tornar a “les escalinates flanquejades per xiprers” on d’adolescent havia plorat, i “tractar de completar el meu plor i el meu passeig interromput”. Tenint en compte el premi, degué ser un plor molt feliç.