MÚSICA
Cultura 29/10/2014

Wayne Shorter continua expandint els límits del jazz

El Festival de Jazz de Barcelona posa el llistó ben alt

Borja Duñó Aixerch
2 min

BarcelonaBrian Blade, que quan vol utilitza la percussió de manera gairebé etèria, va acabar tirant per terra la seva bateria a puntades de peu. De fet, la caixa ja feia estona que amenaçava de tombar-se, de les castanyes que li fumia. Del xiuxiueig a la catarsi punk, aquest va ser el rang dinàmic d’un concert que va submergir el públic en l’univers musical de Wayne Shorter, un món no lineal que s’estén en cercles concèntrics, com les ones formades per una pedra llançada en un estany.

Història viva del jazz contemporani (membre dels Jazz Messengers d’Art Blakey i del segon gran quintet de Miles Davis, company de Joe Zawinul a Weather Report i un dels més grans compositors i improvisadors vius que té el gènere), el de Newark ha renunciat a viure de gestes passades i ja fa 14 anys que lidera un quartet acústic que continua eixamplant els horitzons del jazz.

Dir que Shorter treballa amb uns acompanyants de luxe és quedar-se curt. L’exquisida cal·ligrafia a les tecles del panameny Danilo Pérez, el batec musculós i audaç de John Patitucci al contrabaix i els ritmes trencats, sovint atmosfèrics, de Blade a la bateria són molt més que una base per a les improvisacions de Shorter als saxos tenor i soprano. El que succeeix sobre l’escenari és un diàleg col·lectiu, a quatre bandes, mitjançant el qual es van construint peces que poden arribar a durar gairebé 30 minuts, com va ser el cas del tema inicial. Escrits o improvisats (portaven papers, però era impossible saber quines eren les parts que escrivien sobre la marxa), en els quatre temes que van interpretar s’hi intuïen frases del seu últim treball Without a net (2013), és a dir, sense xarxa.

Ni una paraula

Vamps de piano, riffs de contrabaix, frases curtes de Shorter, que de vegades xiula, però mai dirigeix al públic ni una sola paraula que no sigui musical. Els elements del jazz hi són, els de la composició i els de la música improvisada també, però es combinen en formes que desafien les regles d’un gènere que de vegades sembla que ja ho hagi dit tot. I no. Per això L’Auditori era ple de músics reputats i estudiants que gairebé prenien apunts.

stats