Publicitat
Publicitat

65È FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE CANES

La lluminosa 'Moonrise Kingdom' inaugura la competició del festival

Wes Anderson, 'boy scout' a Canes

La dolça i melancòlica tristesa d'un amor primerenc, relatat amb la barreja d'ironia i tendresa que caracteritza el cinema de Wes Anderson, va inaugurar ahir la 65a edició del Festival de Canes. Rebuda amb aplaudiments, Moonrise Kingdom continua la tendència recent d'inaugurar la secció oficial amb una cinta lleugera i lluminosa - Up i Midnight in Paris en són dos precedents-, un possible antídot a la sobredosi de violència i tragèdia que ens espera en els pròxims dies.

Moonrise Kingdom no innova en les obsessions temàtiques de Wes Anderson: romanticisme abocat a la fatalitat, la disfunció com a norma en la família i la pervivència dels conflictes de la infantesa. Els protagonistes, una parella d'enamorats de 12 anys que fugen dels seus respectius hàbitats alienants -ell d'un campament scout on se sent maltractat, ella d'una família que no la comprèn- podrien ser cosins llunyans dels Tenenbaums o nebots dels germans de Viatge a Darjeeling . Éssers fràgils, brillants i amb una determinació gairebé obsessiva. El geni d'Anderson consisteix a, tot i flirtejar amb la caricatura, fer propers a l'espectador uns personatges sempre en el límit, dotant-los d'una humanitat desbordant.

Amb l'habitual barroquisme narratiu, un desplegament generós d'imaginació visual a vessar de travellings impossibles i composicions d'una precisió quasi geomètrica, Anderson s'endinsa en el film en una mena de versió preadolescent de l' amour fou . Els protagonistes fugen a través de boscos, muntanyes i rius d'una illa gairebé deserta mentre els persegueixen un grup de scouts , els pares de la nena i el policia de l'illa. Refugiats en una platja que la parella bateja com a Moonrise Kingdom, els enamorats ballen Le temps de l'amour de François Hardy i es fan el primer petó.

A partir d'aquí, la història es complica, l'aventura pren embranzida i desemboca en un tercer acte en què l'acció es dispara cap a un clímax de cinema de catàstrofes. Anderson, un geni pel que fa al disseny de seqüències, té dificultats a l'hora d'harmonitzar el conjunt i equilibrar les diferents parts, que de vegades no flueixen prou orgànicament.

On no hi ha desequilibri és en un càsting perfecte que recupera els habituals del cinema d'Anderson: Jason Schwartzman i Bill Murray -fixes d'una troupe que el cineasta descriu com "la meva companyia de teatre"- i els nouvinguts Tilda Swinton, Edward Norton, Frances McDormand i el mateix Bruce Willis, en una versió irònica en clau trista dels policies que tantes vegades ha interpretat en cintes d'acció. Però la principal novetat en el llibre d'estil del director és el protagonisme de la música del compositor britànic Benjamin Britten i la llegenda de country Hank Williams en comptes de l'habitual assortiment de joies del pop més o menys fosques.

Canvis cosmètics, perquè Anderson continua fidel al seu cinema de registre agredolç en clau pop, un dels universos més singulars i atractius de la comèdia moderna contemporània.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT