BarcelonaWhoopi Goldberg (Nova York, 1955) no suporta volar, però tot i així ha fet un viatge fugaç a Barcelona per apadrinar l’estrena al Teatre Tívoli del musical que va triomfar als cinemes el 1992, Sister Act. L’endemà, en una habitació de l’Hotel Palace on li han estès sobre el llit tots els diaris que parlen d’ella, l’espera una altra bateria d’entrevistes amb periodistes que canvien cada 15 minuts. Apareix amb un pèl de retard i una amabilitat desarmant, de bon humor, amb les ulleres a mig nas i vestida amb camisa blanca, texans i sabatilles.
He sentit quan entrava que està impressionada per la Moreneta.
Sí, a Amèrica no es coneix! Mai n’havia sentit la història. Sabia que hi ha dues marededéus negres, però no sabia que una era aquí. Una altra és a Polònia, però mai no m’hi havia sentit tan a prop. L’Andreu Buenafuente em va portar la Moreneta, la va posar sobre la taula i vaig pensar: “Uau! Això està bé!” És genial. I crec que més gent l’hauria de conèixer.
Al musical de Barcelona, la Moreneta protagonitza alguns dels gags que més funcionen.
Pensa-hi: ningú als Estats Units sap que existeix la possibilitat que una marededéu sigui negra. Quan dius que Jesús podria ser negre et diuen: “Ah, no”. Això és fantàstic. Ahir estàvem intentant imaginar la història sobre com va aparèixer, a qui i per què és de color negre. Després em van ensenyar les muntanyes i vaig pensar: “¿És negra perquè volia predicar sobre tolerància?” No ho sé, però m’encanta la idea.
Vostè parla amb Déu?
Sí, sovint. I crec que em sent, perquè he pres més bones decisions que dolentes. Així que ho atribueixo a la meva mare, a Déu, a tots els que vetllen per mi des d’allà dalt. A vegades, et queixes perquè alguna cosa no va bé, a vegades li demanes una concessió i a vegades li demanes de genolls: “Sisplau, para això!” Llavors sents una veu que et xiuxiueja: “Ja t’ho vaig dir”. [Riu.] Però jo sempre espero el millor. I estic emocionada amb el nou Papa.
Amb el papa Francesc? Per què?
Mai no tornaré a una església, no és per a mi, però m’agrada quan el Papa recorda quina és la seva feina i diu: “Sóc aquí si em necessites, Déu és aquí si el necessites. Tenim els braços oberts i no hi ha res que facis, res, que no pugui ser perdonat”. Això no vol dir que no hi hagi conseqüències, vol dir que Déu no girarà l’esquena a ningú. I em va agradar que Francesc, quan el van nomenar cardenal, digués als argentins amb diners que el volien visitar: “No vingueu. Els diners que preteníeu gastar-vos doneu-los als pobres”. M’encanta aquest tio! Algú que diu: “No et jutjaré, parla amb Déu”. A Nova York, els conservadors catòlics estaven molestos i deien que no estava bé, negaven que Francesc fos realment la veu de Déu. I jo vaig pensar: “Jesús no hauria de tornar perquè no us el mereixeu”.
Quin és el secret perquè 20 anys després la història de Sister Act encara tingui gràcia?
Les monges. Perquè la gent oblida que són persones i, abans de ser monges, potser tenien xicot i tenien vides. I perquè la Deloris es creu que ho sap tot i tant li fa tothom, jutja els llibres per la coberta, com fa la mare superiora amb ella. I al final, s’adonen, primer, que totes som ties i, segon, que sempre hi ha alguna cosa que et puc ensenyar i viceversa. L’obra recorda a la gent que mai saps si trobaràs alguna cosa fantàstica a fora que et farà millor; així que sigues obert. I sí, passen coses estranyes, no sempre bones, però passen més coses bones que dolentes quan estàs obert. A més, no hi ha res millor que una monja divertida.
Sister Act va ser un dels seus èxits més rendibles. Al pòdium hi hauria El color púrpura, Ghost i Sister Act. Per vostè és així?
No. Cada pel·lícula que he fet és un gran èxit per a mi. Mira’m: no era gens previsible que jo pogués fer pel·lícules. No era la imatge. I quan penses que he fet 80 pel·lícules en 35 anys... No està malament, oi? Si em sento nostàlgica, miro enrere i penso en les coses que la gent deia de mi: “No durarà”, “Mira quina cara”... Van dir coses brutals, però ara passes llista i veus que aquell no té feina, aquell no té feina, aquell no té feina, aquell és mort. Així que estic encantada de la vida.
El 2007 va dir que no hi havia lloc per a vostè a Hollywood. És així?
Sí. Però Hollywood és a Califòrnia; queda la resta del país! Encara puc treballar als altres llocs! [Riu.] Vaig dir això perquè pensava que Hollywood estava massa atapeït de gent desesperada per ser acceptada, i jo no volia que m’acceptessin. Sentia que havia de fer el que volia. No calia que fos molt important, sinó que m’agradés. I és un lloc molt dur per a les dones, de qualsevol color.
Ho hem vist últimament amb el canvi de cara de Renée Zellweger.
La gent no s’adona que la Renée s’ha fet cirurgia perquè la fa sentir bé. Per això ho fa. Segueix sent una de les millors actrius de la capa de la terra. A més, tampoc sabies com era en realitat quan estava interpretant un paper. De fet, s’assembla al personatge de Cold Mountain. Simplement, ara no s’assembla a la Renée quan no era un personatge, sinó a una dona de 40 anys que s’ha retocat.
Potser és que hi ha més interès a ser una celebrity que bona actriu.
A la Renée no li importa el que digui la gent. Sempre ha sigut ella mateixa. No té gaires amics de Hollywood. Els amics que té són els de tota la vida. I si fossis amiga seva, i retocar-se la fes sentir millor, ¿no et semblaria bé que ho fes? A Twitter diuen: “No sembla ella!” Però qui sembla igual que fa 20 anys enrere? Jo segur que no.
Vostè ha utilitzat la fama com a altaveu de la faceta d’activista. ¿Un artista ha de fer servir el seu poder per a aquest tipus de coses?
Tothom ho hauria de fer, no només artistes, actors o músics. Ara bé, no tots tenim el virus de l’activisme, així que suposo que la gent que no el té deu fer altres coses.
Ara es dedica sobretot a la producció i al programa matinal The view. Per què li agrada col·laborar-hi?
Perquè van ser els únics a oferir-me feina quan vaig tenir problemes polítics fa 10 anys i no aconseguia papers ni anuncis i ningú em volia. Quan em van voler fitxar malgrat tot, em van salvar la vida.
Donar la seva opinió la pot fer impopular per a alguns. Li importa?
Em va preocupar els tres primers dies. I després vaig pensar que no és gens diferent de com ha sigut sempre, però ara la gent pot sentir el que opino. Tot i que he descobert que no escolten quan miren la televisió.
No?
Pots dir: “He comprat un xai; el xai era blau; ens el vam menjar”. I la gent sent que Whoopi Goldberg ha matat un xai blau. Llavors t’escriuen a Twitter que ets una dona horrible. Quan els dius que escoltin el que realment has dit, llavors es disculpen.
A vostè, que ha presentat la cerimònia dels Oscars quatre vegades, què li sembla Neil Patrick Harris?
Vaig fer amb ell la seva primera pel·lícula. El conec des que era molt petit, i és la persona perfecta per a això. Tindrà sortides genials. I mentre ell ho faci, no ho hauré de fer jo.
Li agradaria tornar-hi?
Si em truqués, ho faria per ell. Però és molta feina! El pitjor és quan surts i veus a tothom així. [Fa cara llarga.] Tots són massa guais per fer el paper de públic i, a sobre, quedaran desfets perquè probablement perdran. És que només volen saber que han guanyat! Així que et donen vuit minuts per divertir-te i la resta de la nit se la passen pensant “va, va, va”. Ja pots ser divertit i brillant que ningú t’escolta. Jo em vaig ficar uns vestits al·lucinants perquè, com a mínim, se sorprenguessin.
Com l’han convençut per venir a Barcelona? Li costa agafar un avió.
Ho odio. Però Joop van den Ende [fundador d’Endemol i Stage], que és el cervell darrere de Sister Act, em va donar diners i em va enviar el seu avió perquè sap que no vull volar. També és qüestió d’agenda, perquè he d’estar treballant dilluns. De fet, no saben que he marxat. Els hi diré quan els porti regals de Barcelona.
