Publicitat
Publicitat

CINEMA

El decés del director, de 76 anys, es va produir després de ser atropellat per una moto al port d'Atenes

Mor Angelopoulos, ànima del cine grec

El director Theo Angelopoulos va morir ahir a Atenes, després de ser atropellat per un motorista. Figura emblemàtica del nou cine grec, va guanyar la Palma d'Or el 1998 a Canes per L'eternitat i un dia.

"Pot ser que el cine sigui l'última forma de resistència en el deteriorament del món en què vivim", defensava Theodoros Angelopoulos (Atenes, 1935-2012), més conegut com a Theo Angelopoulos, un dels més grans directors de cine i guionista que ha tingut Grècia, de la qual ha retratat la història i la societat contemporànies. El cineasta va morir ahir als 76 anys per una hemorràgia cerebral que va patir després de ser atropellat per un motorista al Pireu, al port d'Atenes.

La seva relació amb França -on acabaria recollint els més prestigiosos guardons de la seva carrera- va començar de jove, on va marxar fugint de la dictadura després de fer el servei militar. Va posar-se a treballar en feines de peó mentre estudiava cinema, tot i que al cap d'un any el van expulsar per inconformista i va tornar a Grècia el 1963.

Dues trilogies històriques

La primera cinta que va acabar va ser Reconstrucció , el 1970, i més tard, amb la denúncia política de Dies de 36 -on denuncia un govern corrupte i incompetent- començaria la seva trilogia històrica . Després vindrien El viatge dels comediants , estrenada el 1975 i Els caçadors el 1977. Totes tres pel·lícules van rebre premis que cada vegada van ser més internacionals i de més pes cinematogràfic, del festival de Tessalònica al de Venècia, Berlín i Canes. El viatge dels comediants va sorprendre la crítica perquè és un fresc de quatre hores que travessava els episodis més dolorosos de la història del seu país, composta per llargues i lentes seqüències, que serien una constant a la seva filmografia.

Figura emblemàtica del nou cinema grec que va emergir després de la Dictadura dels Coronels, Angelopoulos va reflectir els problemes socials del seu entorn amb un punt de vista estètic propi i experimental, poètic i silenciós. A Alexandre el gran (1980) va denunciar el totalitarisme i va guanyar el Lleó d'Or a Venècia, i a Viatge a Cytera (1984) va seguir la història d'un vell comunista exiliat a l'URSS.

El reconeixement internacional de la seva filmografia va fer un salt qualitatiu el 1995 amb La mirada d'Ulisses , una poètica reflexió al voltant de la identitat ambientada en la guerra de Bòsnia i protagonitzada per Harvey Keitel, que va guanyar el premi del jurat i el premi FIPRESCI al Festival de Canes. La consagració definitiva d'Angelopoulos, però, arribaria el 1998 amb L'eternitat i un dia , Palma d'Or al Festival de Canes. A la pel·lícula Bruno Ganz interpreta un poeta grec al final de la seva vida, i hi aboca una intensa reflexió sobre la mort.

Després d'aquesta pel·lícula, Angelopoulos va iniciar una segona trilogia, aquesta sobre la història de Grècia, de la qual Eleni , del 2004, és la primera part. El 2008 va dirigir la segona part de la trilogia, The dust of times , protagonitzada per Willem Dafoe i encara inèdita a les nostres pantalles. Amb la mort del cineasta, aquesta trilogia queda incompleta, tot i que prometia: "Europa va ser un somni que es va enfonsar molt ràpidament", deia al juny Angelopoulos. L'any passat el cineasta va ser guardonat amb el premi Terenci Moix de cinema pel seu "poderós llenguatge visual".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT