Crític de teatreEls uns entren i els altres surten. És lògic que quan un nou director arriba al capdavant d’una institució cultural implementi el seu programa. Per això l’han escollit, només faltaria. Però, a vegades, això significa que el que s’havia fet fins aleshores queda oblidat, o, per ser més exactes, diríem que les dinàmiques que funcionaven queden aturades. Sembla que això és el que ha passat al Teatre Nacional de Catalunya amb els nous autors catalans. Xavier Albertí ha estat sempre un recuperador de la tradició, des de la musical fins a la teatral, i aquesta és la línia que ha imposat al TNC. Albertí no descuida la dramatúrgia catalana, però és ben clar que prefereix posar en valor autors que no van tenir l’oportunitat d’estrenar i que ara ja són gairebé tots morts. Ningú discuteix l’interès, a priori, del teatre de Josep Palau i Fabre -de qui l’antic Espai Brossa va rescatar suculentes obres-; tampoc del de Manuel de Pedrolo, un gran escriptor; ni del de Josep Maria Muñoz Pujol i el poeta Narcís Comadira; i encara menys del del projecte d’Àlex Rigola sobre Incerta glòria, de Joan Sales. Però quan els uns entren, els altres surten. I, així, els autors més joves que havien participat en els cicles del desaparegut T6 han deixat d’existir pel TNC, només queda l’excepció de Lluïsa Cunillé -que amb Albertí havien estat socis i col·laboradors- i la del debutant Albert Lladó. Els altres s’han refugiat els caus de sempre, com la Sala Beckett, la FlyHard i, en general, a totes les alternatives, però també, atenció, a l’estranger.
Una qüestió pendent. La importància de la política del TNC en la construcció d’una dramatúrgia contemporània va culminar amb una aposta de l’anterior director, Sergi Belbel, de portar els autors a la Sala Gran, tot i saber que el risc era gran i que després els números el podien trair. Belbel es va acomiadar amb aquesta esplèndida iniciativa. Perquè, no ens enganyem, la nostra dramatúrgia serà de referència en la mesura que pugui presentar-se en un escenari com la Sala Gran. I fer-ho amb continuïtat. Aquí rau la qüestió: la continuïtat. Dels textos d’autors catalans escollits per a aquesta temporada cap no podrà entrar a la difícil Sala Gran, llevat de l’encàrrec que ha fet a Narcís Comadira. I ho entenem, perquè resulta que Albertí ha de passar comptes amb el consell d’administració sobre les exigències d’ocupació i rendibilitat. I d’aquí que s’agafi als clàssics universals, que sembla que tenen més garanties.
