Les pedres barroques, surrealistes i atàviques d’Antoni Pitxot

BarcelonaEl viol·loncenlista Ricard Pichot va ser deixeble de Pau de Casals. Perquè perdés la timidesa a tocar en públic, el mestre el va enviar a treballar a un cafè concert de París, on els clients podien demanar que un músic els amenitzés la vetllada amb les seves composicions preferides. A Pichot li van manar que anés a tocar una peça de Mendelssohn per a un misteriós client que s’amagava a l’altra banda d’un paravent daurat. “La devia interpretar amb una lleugera frivolitat”, recordava ahir el seu fill, l’artista Antoni Pitxot, i Casals, que s’amagava a l’altra banda del paravent, el va aixecar per les orelles.

Pitxot explicava aquesta anècdota perquè la recrea a Escenari, la pintura més recent de l’exposició La memòria i el temps que li dedica la Fundació Vila Casas a Can Framis fins al 20 de juliol. Aquesta pintura reprodueix el taller de Pitxot i concentra molts dels personatges i motius recurrents del seu característic univers, en què tot està construït amb pedres de Cadaqués. A les sales de Can Framis es pot observar com, al llarg dels anys, Pitxot els ha pintat una vegada i una altra. La mostra està formada per 26 pintures que recorren tota la seva trajectòria. “La memòria -explicaven ahir l’artista i Glòria Bosch, directora artística de la fundació i comissària de la mostra-és l’element que ho il·lumina tot”. De fet, Mnemòsine, la deessa de la memòria, és un altre dels personatges del seu món i es pot observar en una altra exposició, la que hi ha actualment a la Casa-Museu Castell Gala Dalí de Púbol.

L’obra exposada més primerenca és Paisatge de roques amb peix ( 1965). Va suposar el trencament de l’artista amb el paisatgisme tradicional. Enmig d’una marina de to molt acadèmic va pintar un llobarro que treu el cap fora de l’aigua. El peix, a més, baveja, corprès davant el paisatge del cap de Creus. “Em vaig sentir identificat amb aquest llobarro”, va dir el pintor.

Antoni Pitxot va recordar també la seva llarga relació artística i d’amistat amb Salvador Dalí, que el va animar a pintar una versió de La tempesta, de Giorgione, una de les obres més misterioses del Renaixement. El pintor surrealista també el va animar a endinsar-se en La batalla de Constantí, un dels frescos que Rafael va fer al Vaticà. Segons Mariona Sugranyes, experta en l’obra de Pitxot, les pedres de la seva obra tenen nombroses connotacions: geològiques, simbòliques, oníriques i màgiques, i remeten tant al Romanticisme, al simbolisme i al surrealisme. Sovint, entre les pedres, es poden veure trossos de rajoles domèstiques que un dia van anar a parar al mar. Pitxot les va recollir de la platja i, segons va explicar, representen “els records accessibles”, una definició que té un parentesc clar amb les idees artístiques de Dalí.

A partir d’avui també es poden veure a Can Framis les obres guanyadores del Premi de Pintura Fundació Vila Casas 2013. Excepcionalment s’han premiat tres artistes en lloc d’un perquè van quedar igualats durant les votacions del jurat. Els guardonats són: l’arquitecta i l’artista plàstica Palou, que fa gravats i pintures de gran format inspirats en edificis d’arquitectes com Josep Lluís Sert i Le Corbusier; Lídia Masllorens, que participa en la mostra amb retrats fets amb pintura acrílica i lleixiu també de grans dimensions i en què els personatges són trets d’imatges trobades a internet mentre tenien un orgasme; i, per acabar, Jordi Lafon, que elabora les seves obres amb materials artístics manipulats com paper de vidre, un cavallet de pintor, una escala i el pal amb què remena la pintura.