BarcelonaUna gran enveja, deia a la sortida una de les grans actrius del teatre català. Sap de què parla. Un text brillant i una interpretació amb moments genials covada durant mesos i mesos per uns amants irreductibles del teatre. El resultat: El loco y la camisa, una obra en què es donen la mà l’austeritat de la posada en escena amb la descomunal interpretació dels actors, i en especial de Gabriel Beck. Ell és un noi amb una disfunció mental i la particularitat de dir sempre el que pensa. Això, òbviament, és de bojos. Aquest boig viu amb la seva germana i els seus pares en un barri obrer de Buenos Aires. Aquell dia, la noia porta el nòvio a sopar a casa. Un argument senzill i no gaire original. Però la mirada de l’autor i director Nelson Valente és demolidora amb la hipocresia de tots plegats. “No existeix una bogeria més gran que la de viure en la mentida contínua”, escriu.
Una mare bona, bona, bona i un pare infidel i amargat. Una germana enamorada i molt nerviosa que pensa a marxar com més aviat millor. Un xicot de classe acomodada, advocat individualista acostumat a una vida agradable. I el boig embolicant la troca amb ocurrències imaginàries i amb anàlisis de bisturí de la família. Rere la diversió que ens fa riure, un món patètic ple de silencis i d’incomunicació que, quan sortim, ens fa preguntar per què rèiem. I ho fem perquè els personatges estan vius. Són de debò. I reaccionen amb excuses o amarga acceptació enfront la realitat que els envolta. El món esta descol·locat, i ho veiem a través d’ells. Qui porta la funció, esclar, és el boig. Un personatge histriònic del qual Beck fa una superba creació, amb una direcció d’actors imponent. Corrin a veure El loco y la camisa. Una gran funció que t’emportes a casa. Aquell gest. Aquelles paraules. Aquella situació.
