El diccionari de la modernitat envaeix el Temporada Alta

GironaLa Setmana de la Creació Contemporània a Girona s’acaba, i a les platees del Temporada Alta es multiplica la lingua franca. Anglès de circumstàncies. Què pensaran els observadors internacionals davant l’humor d’El Conde de Torrefiel? El sobretitulat ajuda, però és el to -intraduïble- el que marca la diferència: salmòdia amb segones. Pensament crític amb desgana. Filosofeig en una hamaca a Benidorm. Nihilisme amb para-sol de paper. Pau Gispert fa servir el postmodernisme i el seu pensament epidèrmic i sense jerarquies per riure’s del present i d’una realitat reduïda a una llista de Spotify. No és l’únic al món. Singular és en canvi la cachaça, l’absurd letàrgic popularitzat pels Muchachada nui. El més vulgar i el més sublim agermanats pel mateix to monòton, gest primitiu, fàcil, obvi; transformat en tic expressionista i al·legat subversiu.

Més identificat poden tenir el relat que construeix Marcos Morau a La Veronal. El seu toc personal rau en la solvència del seu discurs coreogràfic i en l’amplitud del misteri que ofereix al públic. La seva capacitat de crear atmosferes irreals recorda l’univers oníric de Peeping Tom. Els belgues viatgen pel territori de la seva pròpia mansió encantada -encara que de vegades apareguin per l’Àrtic- i La Veronal s’ha dedicat per ara a elaborar un mapa de països imaginaris. Una ruta creativa que funciona com les ciutats d’Italo Calvino. A Rússia -espectacle del 2011- es percep un delicat estudi d’alguns tòpics soviètics, sobretot de la disciplina militar que trasbalsa de la mateixa manera gimnastes d’elit i primeres ballarines del Bolxoi. Nines i ninots trencats, atemorits davant el fracàs o l’error, amb el moviment mecanitzat, fugisser, com si responguessin a una memòria imposada i no a la seva pròpia sensibilitat. El MacGuffin és trama de novel·la negra, un film noir polar.

Encara més fàcil ho tenen els forasters amb Israel Galván i el seu flamenc lliure. Semblen feliços, per les voluntarioses palmes a deshora que fan sonar al carrer. Acaben de veure Fla.Co.Men i estan convençuts d’haver vist genuí flamenc-hipster. Gran error. El ball de Galván té alguna cosa que ve de molt antic, té el gest dels frescos dels rituals minoics, un perfil escultòric atemporal. Aquest ballarí excepcional és un mestre a l’hora de traçar amb el cos la solemnitat d’un tòtem que ell mateix destrueix -autoiconoclasta- amb un posat explosiu que no es concentra en el virtuosisme del zapateado. Igual de rotund i imaginatiu és el repertori dels seus braços i mans. A les extremitats hi té un diccionari ple de neologismes.