Enviat especial a Sant SebastiàEn la fins ara irregular secció oficial del Festival de Sant Sebastià sembla que de bon cinema només se’n troba dins del gènere criminal. Si La isla mínima va fer vibrar el festival dissabte, ahir va ser La entrega la pel·lícula que es va fer mereixedora de tots els elogis amb un relat d’intriga ambientat en els baixos fons d’un Brooklyn sense hipters, ple de xusma, criminals de segona i perdedors.
Amb una trama senzilla al voltant del cambrer d’un dels bars on la màfia txetxena guarda els seus beneficis algunes nits, La entrega s’eleva per damunt de la mitjana de thrillers gràcies sobretot a un guió precís que adapta a partir del seu propi relat Dennis Lehane -l’autor de les novel·les que van inspirar Mystic river, Shutter island i Gone baby gone - i per les grans interpretacions del camaleònic Tom Hardy i d’un James Galdolfini magnífic en l’últim paper que va fer abans de morir. El belga Michaël R. Roskam, que debuta a Hollywood després de fer-se un nom als festivals gràcies a Bullhead, gestiona amb estil i elegància aquests dos actius i entrega un dels millors noirs sorgits a Hollywood en els últims temps.
Bier torna al seu terreny
Després del parèntesi que va suposar en la filmografia de Susanne Bier el seu últim film, la comèdia romàntica Amor és tot el que necessites, la directora danesa torna amb A second chance al seu terreny preferit: el melodrama en majúscules guarnit de tragèdia, els personatges torturats per conflictes morals impossibles i, en definitiva, el patiment humà elevat a l’octava potència. Com ja feia a l’oscaritzada En un món millor, Bier embolcalla en una realització estilitzada la terrible història d’un policia (Nikolaj Coster-Waldau, el Jamie Lanister de Joc de trons ) que, després de veure morir el seu fill de pocs mesos i davant l’embogida reacció de la mare, pren la decisió d’intercanviar el cadàver amb el fill d’una parella de ionquis que el tenen descuidat i brut d’excrements. L’espiral de desgràcies continua, esclar, perquè això és un film de Susanne Bier, i tampoc hi trobarem a faltar una certa redempció final. Una cosa no se li pot negar a Bier: el seu cinema fa millor el dels altres. Les faules morals de Bier, que guien el públic mostrant-li exactament com s’ha de sentir, engrandeixen els mèrits de cineastes com els Dardenne, que són el seu negatiu.
L’última cinta de la competició, Autómata, decebrà profundament els que esperin que s’acosti en qualitat als seus referents visuals, ja sigui Blade runner o El planeta dels simis. Però vista com un personal homenatge a l’univers d’Asimov i les lleis de la robòtica, s’ha d’agrair la coherència i ambició d’una cinta de ciència-ficció que funciona més en el pla conceptual que en el dramàtic, en el qual naufraga tot i els esforços d’un Antonio Banderas sempre entregat.
