Crític teatralEl Lliure. Lluís Pasqual serà director del Teatre Lliure almenys durant quatre anys més dels que li tocaven, fins al 2019. Era d’esperar després de la bona feina feta els últims tres anys. I no només per l’espectacular augment de públic en plena crisi ( L’encarregat i Enric V han prorrogat tot just ara), per haver propiciat una companyia jove resident com la Kompanyia (ara a Gràcia amb un molt bon Shakespeare) i per fer servir els tres espais del Lliure, sinó per l’interès de la programació més enllà d’encerts i desencerts. Una programació en la qual hi ha clàssics, nous autors i fins i tot teatre internacional. Pasqual ha demostrat la seva experiència i la voluntat de combinar obres, autors i directors que puguin interessar al públic. Em pregunto si farà algun dia l’obra amb la qual tenia previst inaugurar el teatre de Montjuïc que ara dirigeix -una versió del conte La casa nova, de Goldoni-, quan Ferran Mascarell li va barrar el pas. Amant d’un cert simbolisme, aquesta obra lligava amb el comiat de Gràcia, que va escenificar amb L’hort dels cirerers, de Txèkhov. ¿Recorden la maqueta del vell Lliure sobre l’escenari?
El Mercat de les Fors.Francesc Casadesús no és home de parlar gaire, però la feina que ha fet al Mercat de les Flors em sembla d’una importància tremenda. El Mercat és avui en dia un referent de la dansa, no només al nostre país sinó també a Europa, gràcies a una política de coproduccions i de residències de creadors, conjuntament amb la fàbrica de creació municipal El Graner. Ja se sap que els polítics exigeixen sempre una rendibilitat, difícilment objectivable més enllà de les estadístiques, però en aquest cas, a més, el Mercat compleix perfectament, ja que la seva ocupació l’última temporada va ser del 81%, 30 punts per sobre de la mitjana a Barcelona. El Mercat ha aconseguit fidelitzar el públic de dansa, que de ben segur no és tan abundant com el de teatre, però sí força militant. També crec que, en la necessària formació d’espectadors, el Mercat treballa en una bona direcció. La dansa és una art que sovint no té elements narratius i cal obrir la sensibilitat dels espectadors per gaudir-ne sense estímuls obvis. Per acabar, cal destacar la presència de companyies internacionals. Si en teatre hi ha sequera, no és així en dansa. La connexió amb creadors i espais escènics europeus ho fan possible. Una bona gestió, doncs.
