El Jordi és així. Ho té tot del seu equip. Té els llençols, els calçotets i fins i tot uns preservatius, per si es dóna el cas. Té la bufanda, l'anorac, el xandall, el coixí del cotxe i el plat per al menjar del gos amb l'escut, encara que no té gos. Fotos a dojo. La manta i les copes de vi. Els plats. Tot. Ho vol tenir tot perquè és un d'ells i és el que els agermana. Però a causa d'una idea d'un director de màrqueting amb clars ascendents de torturador, tem que la vida canviï per sempre. I és que hi ha coses amb les quals no es pot jugar.
Per molt que vulguem ser civilitzats, hi ha objectes amb els quals és difícil establir una bona relació. I més quan es tracta d'una relació obligatòria, quotidiana i, diguem-ho tot, indesitjable. No direm que no hagi provat maneres que la relació sigui més amical. No li ha servit de res la mirada de reüll per aconseguir uns segons, uns minuts de més. Ha provat la música clàssica, els lloros matiners de les notícies i fins i tot un mantra hindú, però el resultat, al final, és sempre el mateix. Un terratrèmol a la consciència adormida.
Només hi ha una veritat: hi ha objectes detestables, i cap de tan detestable com el despertador… Però segur que et desperta amb l'himne, es diu. El vol, l'ha de tenir encara que el faci patir, encara que d'ara endavant assumeixi la resignació com a model de vida.
Sr. Màrqueting, això a un culer no se li fa.
