En un capítol memorable d' El mestre i Margarita de Bulgàkov el professor Voland (Satanàs per als iniciats) hipnotitza l'audiència que assisteix al seu espectacle màgic al Teatre de Varietats de Moscou. No cal caure en les arts fosques de Belcebú per experimentar una cosa semblant. N'hi ha prou seguint el rastre de la companyia belga Peeping Tom i deixant-se abduir pel seu sortilegi escènic. Hipnòtica és 32 rue Vandenbranden , porta oberta a una dimensió paral·lela habitada per éssers amb aparença humana: dimonis, projeccions del subconscient, caminants de la nit. Ombres.
Ells (Gabriela Carrizo i Franck Chartier) reivindiquen La balada de Narayama d'Imamura com a inspiració per a la seva història d'una comunitat aïllada que viu en rulots atrotinades. Una suma de solituds sotmesa, sense escapatòria, a punyents regles col·lectives. Una presó de silenci, por i neu. Tot arrossega la imaginació a altres mons: la llum del Nord, l'espai naufragat, el misteri i la violència de les biografies, l'atmosfera irreal, la música envoltant, l'horror latent que tot ho contamina -fins i tot l'humor-, la personalitat oculta que descobreixen els personatges quan es creuen protegits per la penombra eterna. Un vell conte de fantasmes japonesos. Veure en un escenari un episodi blau-gel de Kwaidan de Kobayashi. I quan s'encén un llum incandescent, ocupa el seu lloc l'onírica solitud de les finestres de Hopper.
Només les aparicions aconsegueixen lliurar-se de les regles de la naturalesa i les limitacions de l'anatomia humana. Només aquests éssers que emanen un poderós terror líric en cada torsió impossible, en cada repte a la fisiologia humana. Però no són fantasmagories, sinó la demostració de la llibertat i la qualitat d'una companyia de teatre-dansa que no posa límits a la font del seu impressionant catàleg de moviments.
