“El ‘hipsterisme’ és una versió despolititzada de la modernitat”

Barcelona“Els hipsters són la primera subcultura que, sota una aparença de rebel·lia, defensa els valors imposats pel capitalisme contemporani”. Aquesta és una de les conclusions d’ Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural (Capitán Swing, 2014), l’assaig escrit pel periodista cultural Víctor Lenore (Sòria, 1972). El llibre, 150 pàgines amb pròleg del músic Nacho Vegas, analitza les relacions socials i polítiques que s’estableixen a partir del consum cultural de l’entorn hipster. “M’inquieta per què és modern escoltar un disc de Vampire Weekend, que és un grup que m’agrada, i no és modern apuntar-se a la PAH o al moviment per tancar els CIE, o anar al míting de Podem a Vistalegre. Això semblen coses antigues i en canvi veure una pel·lícula de Michael Haneke o escoltar un disc de Morrissey sí que sembla modern. El hipsterisme és una versió despolititzada i consumista de la modernitat”, diu Lenore, format com a periodista musical a la revista Rockdelux, on escriu des de mitjans dels 90, i actualment col·laborador d’El Confidencial.

Aquesta crònica d’una dominació cultural busca desemmascarar per què el poder assimila determinades expressions culturals. Per exemple, es pregunta: “¿S’ha convertit la música hipster en la banda sonora de la classe dominant?” La resposta de Lenore és afirmativa. “Com diu Thomas Frank -l’autor del llibre La conquista de lo cool -, les elits adoren les revolucions que es limiten a fer canvis estètics”, recorda. No és cap novetat que el poder promocioni manifestacions culturals que no li resultin incòmodes; ha sigut així al llarg de la història. “És cert que el sistema sempre ha promocionat determinats valors, però el hipster té la sensació d’anar contra del sistema, la qual cosa em sembla una deficiència cognitiva al·lucinant. Això és el que em sembla específic del hipsterisme ”, explica.

Lenore inscriu el hipsterisme en la postmodernitat i dibuixa un arc temporal que comença amb la Movida Madrileña, continua amb l’indie i arriba a un punt d’inflexió després del 15-M. Ell mateix reconeix que d’alguna manera és un convers, perquè va participar d’una “bombolla estètica que desconnecta dels problemes culturals”. “Em carregaria el 95% de les crítiques que he escrit en aquests vint anys”, assegura. També orienta la crítica cap a la cultura de l’esdeveniment i la despolitització. “Si jo fos director del Sónar, em faria vergonya que un cap de cartell com Massive Attack sembli més vinculat i més empàtic amb els problemes de la ciutat que jo”, diu recordant que Massive Attack van incloure missatges sobre Can Vies en el xou que van oferir al Sónar. Tanmateix, va ser la mateixa direcció del festival qui va suggerir al grup britànic que l'espectacle podia incloure cites a Can Vies i altres aspectes de la conflictivitat social local.

La superioritat moral del ‘hipster’

El propòsit de Lenore no és tant investigar la naturalesa de l’objecte cultural com l’ús que se’n fa. “No és un llibre que valori l’aportació cultural de cap artista, sinó les dinàmiques de distinció”, diu. “Per exemple, el 80% de les cançons jamaicanes que he escoltat parlen de fraternitat, d’un nosaltres, els de baix, contra els de dalt. En canvi, en les cançons indies europees el nosaltres és els sofisticats contra la massa vulgar. I jo prefereixo la dinàmica dels de baix contra els de dalt”, afegeix. Per això mateix diu que no li importa que “triomfi l’esquerra”, sinó que “hi hagi una societat més igualitària”. “No entenc per què el director del festival de Benicàssim o del Primavera Sound cobra molts diners i en canvi la secretària té un sou de mileurista, ni per què la gent que es considera creativa i guai guanya més que la que fa feines considerades mecàniques”, diu.

Lenore, que aborda amb més profunditat els assumptes relacionats amb la música que amb el cinema o la literatura, proposa eliminar el gust personal del periodisme cultural -“Cal aprendre a desconfiar del gust”-, i deixar de banda l’anglofília. “Quan miro els meus llibres i discos, sento que tinc una cultura molt limitada, perquè l’anglofília m’ha marcat negativament. Capgirar això és també una de les motivacions del llibre”, explica.

La defensa del pamflet

Una altra motivació per escriure Indies, hipsters y gafapastas va ser llegir els llibres Chavs d'Owen Wilson i Sociofobia de César Rendueles. "Em van agradar molt, però vaig descobrir que algunes persones els feien servir com a signe de distinció; creien que aquests llibres parlaven de les masses, de les marujas, de la dreta. Per mi parlen sobre nosaltres en el sentit que som gent que hem crescut en una època determinada i que tenim tendència a creure que som guais", assegura Lenore. Va ser aleshores quan va pensar que calia "convèncer la gent, apropar-la" a la seva postura, i va triar el format del pamflet, considerat com a vehicle amb la "intenció política de contagiar les conclusions" a les quals ha arribat l'autor. "Mirant algunes reaccions a la xarxa, sembla que no he convençut gaire gent –explica sobre algunes crítiques rebudes a les xarxes socials–, i en aquest sentit sembla un fracàs perquè jo aspiro a convèncer, que és el que vol un pamflet". En qualsevol cas, diu, tenia clar que havia de ser "un llibre curt, fàcil i ràpid de llegir" i "una palanca per al debat".

Quatre llibres que ressonen en l’assaig de Víctor Lenore

‘Chavs’

Chavs: la demonización de la clase obrera, d’Owen Jones, és una de les lectures que van inspirar Víctor Lenore. Jones denuncia l’estereotip negatiu imposat per les elits i els mitjans de comunicació sobre la classe obrera britànica.

‘Sociofobia’

El cambio político en la era de la utopía digital és el subtítol de l’assaig de César Rendueles sobre el ciberfetitxime, “un consumisme sense productes”. “Només cal una connexió a internet per demostrar que ets el més modern”, diu Lenore.

‘La conquista de lo cool’

Thomas Frank va publicar a finals dels 90 aquest estudi sobre el negoci de la cultura i la contracultura i el naixement del consumisme modern, un dels motors del debat que vol promoure Lenore en el seu llibre sobre el hipsterisme.

‘La distinción’

Pierre Bourdieu va analitzar en aquest assaig del 1979 de quina manera el gust cultural serveix per legitimar la classe econòmica hegemònica. És a dir, el valor simbòlic del consum cultural, una de les qüestions que també aborda Lenore.